15/06/2021

Dues esquerdes paral·leles

3 min
Pere Aragonès i Pedro Sánchez saludant-se el passat 7 de juny en un acte a la seu de Foment del Treball

La dificultat per formar govern a Catalunya, superada in extremis, va mostrar la fragilitat de l'independentisme institucional, que cada dia que passa té menys a veure amb el social. De tot plegat n'han pres nota els interessats a eixamplar l'esquerda, naturalment. Vet aquí, però, que a l'altra banda de l'Ebre hi ha una esquerda paral·lela en el si de l'unionisme. Aquest cap de setmana s'ha fet visible aparatosament. La manifestació contra els indults ni tan sols va omplir la Plaza de Colón . Susana Díaz, que era la representant de la vella guàrdia del PSOE a les primàries d'Andalusia, va perdre. Fins i tot Felipe González s'ha hagut de retractar de la seva oposició més o menys frontal a Pedro Sánchez. En el cas del PP, Ayuso ha mostrat la part més obscenament inconstitucional de l'autoanomenat "constitucionalisme". Etcètera. En definitiva: ni l'independentisme ni l'unionisme gaudeixen avui d'una salut pletòrica tot i que el segon, òbviament, és dipositari de complicitats de tota mena. En aquest sentit, ambdues situacions ni tan sols es poden comparar. 

Les esquerdes que estem comentant discorren en paral·lel i parteixen de lògiques específiques. Això no significa, però, que estiguin desconnectades. Els lligams són complicats. Qualsevol independentista mínimament lúcid sap que, sigui quina sigui la posició de l'executiu espanyol en relació als indults o a qualsevol altra qüestió anàloga, l'Estat té tres poders autònoms més: el legislatiu, el judicial i la Guàrdia Civil (Montesquieu no va preveure aquest quart poder independent; en teoritzar la qüestió només tenia al cap Europa). Qualsevol unionista igualment lúcid sap que, tant per raons econòmiques com demogràfiques, no és possible ignorar que l'adscripció nacional de si fa no fa la meitat dels catalans no és l'espanyola. Vull dir, en definitiva, que tots dos fronts saben que no poden guanyar en termes absoluts, malgrat que les respectives faccions hiperventilades facin veure que sí (dic "facin veure" perquè, en realitat, en ambdós bàndols no s'ho creuen ni borratxos). Aquest és el joc, i òbviament té un risc. I un preu. 

Per començar a sortir del pedregar tothom haurà de fer concessions, i no només en el context formal de la cèlebre taula de negociacions. El pobre home, o pobra dona, que va posar de moda aquell despropòsit antipolític del "sí o sí" (en català sempre s'havia dit "tant sí com no") ara ho té pelut. Se l'haurà d'empassar arrebossat amb tòpics de tertúlia ("amb la que està caient no ens podem fer trampes al solitari" o altres oliosos detritus argumentals de la mateixa índole). L'espanyolisme cañí també s'haurà de desdir d'aquella espectacular evolució d'una mateixa frase: van passar de dir "en democràcia, i sense violència, totes les posicions polítiques són defensables" a afirmar el contrari, és a dir, que "en democràcia, no totes les posicions polítiques són defensables". Tot això comença a declinar. On portaran les respectives debilitats? No ho sé. ¿No fer res, serviria d'alguna cosa? Ni idea.

Hi ha una cosa, tanmateix, que sí que tinc una mica clara, i fa referència justament a les dues esquerdes del títol. S'equivocarà molt el govern espanyol si vol edificar un projecte més o menys sòlid i durador a còpia d'esgarrapar una mica més l'esquerda que ara hi ha en el si de l'independentisme institucional (insisteixo que l'independentisme social és una altra cosa força més estable i compacta). I a l'inrevés: si el govern català percep els fets del cap de setmana com una mera debilitat de l'adversari de la qual pot treure rèdit a curt termini, cometrà un error important. La composició d'ambdós governs fa que tot resulti precari i obliga a plantejar qualsevol qüestió rellevant sempre a curt termini i amb l'ai al cor. Tot plegat podria desembocar, de fet, en una situació ben estranya: que, per les mateixes raons –és a dir, un fracàs rotund d'aquest primer acostament– a Madrid torni a manar el PP i a Barcelona passi a manar el PSC d'Illa. Aquest escenari no és de cap manera descartable. 

Pere Aragonès i Pedro Sánchez han assumit un risc sent conscients que a curt termini tindrà un preu (de fet, ja l'està tenint) per a l'estabilitat dels seus respectius governs. Fins aquí no descobrim res de nou. El que resulta més difícil de determinar és fins a quin punt seran capaços de superar el joc fàcil d'aprofitar-se de les esquerdes alienes i assajar un plantejament propositiu que sigui alhora nou i realista. El peix al cove no és nou, la lluna en un cove no és realista i el cove esquerdat no és ni una cosa ni l'altra.

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats