De vegades és difícil exercir la política. Entre altres raons, perquè, tard o d’hora, les circumstàncies aboquen a lluites incòmodes que s’han d’acceptar obertament, sense subterfugis ni dilacions. El sentit d’un deure superior, la falta d’alternativa, la visió conjuntural, els mals consellers... poden fer abraçar amb entusiasme una causa, encara que resulti poc gratificant.
Hi pensava arran de la protesta de diumenge passat, convocada a Palma pel grup de Facebook Mos Movem, una manifestació ben legítima que degué resultar una mica incòmoda al pobre Biel Company a qui, darrerament, diria que totes li ponen.
Perquè realment deu ser incòmode davallar en diumenge a Palma per assistir nolis volis a la mare de totes les manifestacions, l’orquestrada des de feia setmanes, amb el suport de grans partits i grupuscles de dreta i extrema dreta, amb repartiment gratuït de pancartes i camisetes, impreses i estampades en quadricromia, i gran cobertura mediàtica i 2.0... i trobar-se que les estimacions de participació més optimistes parlen només de 2.500 manifestants. Al pobre Company li hauria sortit més a compte deixar-se veure a la mateixa hora per Pere Garau, on l’any nou xinès agermanava festivament milers de mallorquins nascuts aquí i a 8.500 km.
Segur que també deu ser incòmode basar una política sectorial sanitària en la suposada revolta mèdica i fer d’això l’única proposta destacable del Partit Popular en matèria de salut... i veure que el pols al govern no és una marea blanca com s’havia vaticinat, i ni tan sols una manifestació mínimament representativa del sector.
I perquè ja és mala potra manifestar-se de bracet amb qui acomiadà centenars de professionals, qui negà la targeta sanitària a milers de ciutadans i qui volgué tancar dos hospitals. Olé! Ai, perdó!
I molt còmode no deu ser topar-s’hi el des-Consolat Bauzá, després d’haver intrigat contra ell des la sentina àulica i haver-se presentat com a alternativa ‘regionalista’ al Senex Hispaniae... i veure’s ara –esperonejat per la lluita fratricida amb Ciudadanos– disputant l’hegemonia de la Marca España.
Perquè resulta certament ingrat haver volgut treure rèdit del tractor i dels vuitapellidos per tallar l’avançada mallorquiníssima de Jaume Font... i ara haver de recular per anar a erosionar la Ligne Maginot peninsular, la que va de Salses a Guardamar, perquè són els de Madrid els que convé tenir contents...
I perquè no és fàcil fer triples salts i passar de ser el gran paladí del bi/trilingüisme –en els espais on el català és normal, com l’escola–, a ser un monolingüista acèrrim en la Sanitat, on el bilingüisme, de cop, no sembla tan desitjable.
I perquè no és massa intel·ligent no encertar en el lema, “Los idiomas no salvan vidas”, ja que fins i tot el senyor Company deu saber que tenim uns excel·lents professionals de la sanitat que saben perfectament que no tracten “només símptomes, anàlisis i gràfics de febre o tumors en creixement, sinó persones”, tal com sàviament es reflecteix al Jurament Hipocràtic.
El mateix jurament que diu –i emociona evocar-ho–: “Recordaré sempre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament”.
I encara més endavant: “Recordaré sempre que sóc un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren, tant sans com malalts”.
Fins i tot algú com el senyor Company hauria de saber que són els drets dels usuaris els que han de condicionar els deures dels facultatius, i no viceversa. I que s’ha de tenir un fetge especial per manifestar-se en contra del bilingüisme a la sanitat, que és com dir que no t’importa si algú se sent vulnerable i desprotegit davant una situació tan lacerant com el dolor i la malaltia.
Els usuaris ja han estat prou pacients. A aquestes altures, no pot ser un problema aspirar a un horitzó de drets més alt i més complet, especialment si això no implica lesionar ni fer minvar els drets d’un sol individu.
Aquest és l’abecé de qualsevol ordenament jurídic democràtic, que –oh, eufònica casualitat!– rima amb hipocràtic.
