OPINIÓ

El dret i la necessitat de feminitzar les festes

L’altre dia em vaig topar amb una foto antiga dels cossiers de Montuïri amb la respectiva dama i el dimoni. El grup s’havia traslladat a Ciutat per a participar en la celebració de les festes de la Conquesta del 1929. Però el que més em va cridar l’atenció no fou la seva descontextualització, sinó que tots els integrants fossin homes. Avui, segurament, es trobaria de mal gust anar fins a Palma per dansar fora dels espais i les dates que es consideren tradicionals, uns costums, però, que segueixen explicant el perquè un personatge tan evidentment femení com aquest el representi un home. Cosa semblant passava a Manacor, Algaida i Alaró. Als dos primers municipis es va haver d’esperar a la recuperació de la festa, el 1972 i el 1981, respectivament, perquè la dama fos una dona. Al segon, no va ser fins al 2016 per decisió de l’Ajuntament. 

            Uns mesos abans, havia experimentat unes sensacions similars quan vaig tenir en les mans una altra fotografia de principis dels setanta, en què apareixia un amic meu en el moment de cantar la sibil·la. Com sabem, poc temps després, aquest personatge va començar a ser cosa d’al·lotes. Seguint Josep Amengual i Francesc Vicens, des de temps molt antics, fins i tot quan estava integrada en la Processó dels profetes, era interpretada, primer, per dos precentors i, després, ja en el segle XV, per un nin vestit amb indumentària femenina, la qual cosa no vol dir que, a partir d’aquesta darrera fase, als convents femenins, en un àmbit privat per tant, no pogués ser cantada per una dona. El que és important, però, és que a les matines la sibil·la sempre era un nin, ja que fins al concili Vaticà II les nines o dones no foren admeses en l’àmbit de l’altar.

            Si ens n’anam a la Setmana Santa la situació era igualment dominada pels homes. Ells integraven exclusivament les confraries que participaven en les processons. Des dels anys vuitanta del segle XX la situació ha canviat progressivament. Com en els casos anteriors, les dones han guanyat presència, ja que començaren a participar com a cirineus o ermitans, encara que normalment amb la cara tapada.

            Amb aquests exemples ens adonam que la marginació de la dona de l’escenari festiu ha estat doble. Per una part, la gran majoria de rols a representar són masculins, fruit d’una societat històricament patriarcal. La ritualització d’aspectes de la litúrgia cristiana, sorgida fa més de dos mil anys, havia de representar aquest fet per força. Ara bé, las tradicions cíviques també eren (i són) totalment masculinitzades. Recordem que aquestes es basaven en tot un ventall de competicions esportives només aptes per als joves. Cucanyes, carreres a peu o cavall –entre elles les relacionades amb les famoses beneïdes de Sant Antoni o hereves de les justes, com a Ciutadella–, proves de força o equilibri, concursos de tir i un llarg etcètera estaven vetades a les al·lotes. Per descomptat, el protagonisme masculí en els simulacres de Moros i Cristians del XIX era gairebé absolut. La guerra, com les referides competicions, era cosa d’homes, no debades representaven la virilitat del poble. Així, la força, la valentia i l’heroisme esdevenien elements essencials de la comunitat juntament amb la religió. De tota manera, recordem que en els casos coneguts de Sóller i de Pollença, des d’un primer moment es va donar certa presència a les dones, per bé que secundària i desapareguda ràpidament en el segon cas.

            No contents amb aquesta marginació, que podem qualificar d’estructural, hem vist com fins i tot els personatges pròpiament femenins han estat també usurpats pels homes, tal com hem descrit. La qüestió ve de molt enrere, d’abans del cristianisme, com ens ho demostra la prohibició que tenien les dones a l’antiga Grècia de representar els seus propis papers dalt de l’escenari. Superades aquelles restriccions legals i molts de segles després, encara es mantenien altres condicionants, primer religiosos i després socials, que invisibilitzaven les dones durant les festes tradicionals.

No hi ha dubte que en els darrers anys tot el món festiu ha experimentat una obertura de gènere inimaginable temps endarrere. Un fet especialment visible a les neofestes actuals que han sorgit arreu de Mallorca. Ara bé, en el camp de les celebracions profundament arrelades en el temps, és on les reticències són més grans. Unes reticències presentades en nom d’una tradició que sempre va ser inventada per homes o es va adaptar als seus interessos al llarg de l’interminable procés de canvi i modernització que ha experimentat cada festivitat. No és de rebut que s’invoqui la tradició per mantenir uns determinats aspectes d’aquestes però no els altres, com ens feia evident la imatge amb què he començat aquest article.

Així, ja sigui perquè la dona hi participava en els orígens, com en el cas del Simulacre de Moros i Cristians de Pollença, com si no està documentada aquesta presència, cas dels cossiers de Manacor, elles tenen tot el dret a ser-ne protagonistes.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF