TRIBUNA OBERTA

Estat de dret, democràcia... fins a un cert punt

Ara que s’acosta la publicació de la sentència de l’1-O abunden les declaracions que Espanya és un estat de dret i que és una democràcia (així de taxatives) i que amb això n’hi ha prou per legitimar unes resolucions polítiques i judicials específicament dissenyades per negar les aspiracions d’una minoria de la seva població.

D’entrada ja es pot dir que aquestes manifestacions incorporen una petició de principi, des del moment en què la qüestió és si aquestes decisions respecten el que hauria de ser un estat de dret democràtic o no.

Enfront de l’absolutisme i l’arbitrarietat de l’Antic Règim, des de l’estat liberal s’imposa el concepte d’estat de dret (el teòric més rellevant del qual seria Kelsen) com a submissió de tothom a la llei, governats i governants. Ara bé, l’estat de dret no garanteix per si sol que les lleis siguin justes. Els Estat Units d’Amèrica ja eren un estat de dret quan es varen fundar i, tot i tenir una constitució modèlica, l’esclavitud hi era totalment legal.

La legitimació no prové només de la llei positiva, sinó del respecte a uns valors superiors com seria, sense anar més lluny, el respecte als drets humans. Aquests, els individuals i els col·lectius, estan per sobre de la piràmide de normes positives (el cap de la qual seria la constitució).

Per la seva banda, la democràcia no consisteix tan sols en l’existència d’eleccions lliures. Menys encara que guanyar unes eleccions suposi quedar-se tot el poder, com si fos una propietat, o que la majoria pugui oprimir o fer lleis en contra de la minoria. Si fos així, més que en una democràcia ens trobaríem en una sèrie de dictadures successives de la o les faccions guanyadores.

Perquè siguin legítimes unes decisions dels òrgans del poder, no en tenim a bastament que existeixin una democràcia i un estat de dret purament formals. Manquen altres requisits.

Un d’ells és la separació de poders, que és l’autèntica garantia de l’estat de dret i comporta tot un sistema de controls i equilibris que asseguren l’aplicació de la llei a tots per igual, i el respecte als drets de les persones.

Entre altres coses, implica no tan sols que els jutges no depenguin del poder executiu, sinó també –i molt important, sobretot si no tenen un control extern democràtic– que els jutges se centrin exclusivament a aplicar la llei, no interferint, ni esmenant la plana, ni assumint funcions del poder legislatiu.

L’article 1 de la Constitució espanyola ens diu que “1. Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret...”.

I la pregunta que ens podem fer és: n’hi ha prou, amb això? Fem un petit repàs:

Tots hem vist les trifulgues entre els dos partits majoritaris a l’hora de nomenar els membres del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. I dins el Consell General del Poder Judicial a l’hora de fer nomenaments a càrrecs i tribunals, sense que aquest òrgan hagi de respondre davant ningú.

Per no parlar de les reformes de la llei penal restrictives de drets o que permeten un cert joc segons a qui s’hagin d’aplicar. O dels canvis de criteri dels tribunals, coincidint amb casos semblants però amb persones diferents (doctrina Botin i doctrina Atutxa, determinats casos d’atribució de competència a l’Audiència Nacional en comptes dels tribunals ordinaris). O de les nombroses vegades que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha obligat l’estat espanyol a rectificar.

I tants d’altres exemples que hi podríem afegir.

Per tant, no crec que ningú pugui afirmar que perquè Espanya es digui –i ho pugui ser en bona part– un estat de dret i democràtic ( pel que fa a social, no hi entrem) n’hi hagi prou per legitimar unes decisions que són, com a mínim, discutibles i que s’haurien de poder discutir sense por.

Estat de dret? Fins a un cert punt. Democràtic? Fins a un cert punt.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF