OPINIÓ
Opinió 12/01/2018

Les dones sàvies

Melcior Comes
3 min

Ja sabem que les coses entre els homes i les dones mai no acaben de ser clares. El que s’ha anomenat la batalla dels sexes sempre serà un embolic pel que té de broma infinita, de necessitat humana i de violència més o menys manifesta. Els escàndols sexuals que s’han esbombat en els darrers mesos a Hollywood, i que han animat tantes dones, arreu del món, a denunciar que havien patit abusos en els seus llocs de feina, han servit per posar un tema escabrós sobre de la taula. El poder que tenen molts homes sobre les dones –perquè de nosaltres encara n’acaben depenent la majoria de grans decisions–, porta, com sempre, a infàmies i desmesures. Com més mal repartit està el poder, més tendència hi ha a extralimitar-se i a aprofitar el desnivell en benefici propi; és un dels seus incentius perversos. Òbviament, això hauria d’acabar.

Irene Jaume deia en aquestes mateixes pàgines que “els homes tendeixen a maltractar les dones”; només així s’explica que n’hi hagi tantes que tinguin una història d’abusos sexuals, poc o molt greus, a la seva memòria personal. A Espanya, cada vuit hores –fa feredat– es viola una dona. És per això que afirmar que els homes “tendim a abusar” de les dones no és cap disbarat propagandístic ni un projecte de revenja. Que una dona em pugui arribar a tenir por em fa sentir bastant fastigós. I tanmateix podem imaginar que ara mateix això és molt menys freqüent que en d’altres èpoques històriques. Una de les fites del feminisme i de la democràcia liberal ha consistit a reduir aquests despropòsits. Fer d’aquestes situacions una il·legalitat i un escàndol socialment reprovable, conscienciar tothom, fet i fet, moralitzant-lo, que davant de l’abús i la violència no s’hi valen componiments ni excuses d’enamorat. Que alguns homes entonin ara un frívol, ‘Jo també’ no deixa de ser una forma de banalització, treure importància a uns fets tan brutals que no s’hi val trivialitzar-los dient que s’ha participat en ‘la cultura del masclisme’.

¿Entonaríem un ‘Jo també’ davant dels excessos del racisme o la xenofòbia, o fins i tot davant dels casos de tripijoc contra Hisenda? ¿Per què no surt ningú a confessar obertament que va fer trampes a la declaració de la renda, però sí a dir que va ser capaç de riure’s –o grapejar el cul– d’una companya de feina? Hi ha coses que no passen factura. Ser masclista surt molt baratet, encara. Jo també vaig alçar faldilles.

Però també és veritat que per ser feminista una dona no passa automàticament a ser més intel·ligent o a expressar-se amb més gràcia o encert literari o periodístic. Com ser home no et converteix tot d’una en un violador. És patètic, per exemple, que certes dones franceses considerin que la denúncia present dels abusos és una forma de puritanisme, i que s’ha de defensar la llibertat dels homes a –literalment– “importunar-les”. Aquestes dones van molt errades, ho dic, em penso, sense una punta de masclisme. ¿Volen ser seduïdes, forçades a estimar? ¿M’he de considerar posseïdor d’un dret a molestar les dones, pel simple fet de ser home?

En l’ésser humà hi ha sempre un punt de masoquisme, gaudeix a través del sofriment perquè prefereix això a la inexistència, més dolorosa. ¿Millor importunada que sola, eh? En plena tempesta contra els abusos, s’ha de ser molt ximpleta per sortir amb aquesta història.

Les feministes ho saben molt bé: hi ha dones ridícules. Així l’actriu porno –ofici redemptor i feminista– August Ames, Mercedes Grabowski el seu nom real. Una mestressa tràgica del ‘deep throat’ que se’n va anar a penjar d’un arbre després de rebre crítiques per internet, tot per negar-se a rodar una escena amb un actor gai per por d’infectar-se de la sida. Tenia vint-i-tres anys. Era molt guapa. Suposo que aquest és un comentari inapropiat.

stats