06/05/2021

Dones que fan mal a altres dones

3 min
Isabel Díaz Ayuso.

Una dona pot ser ultraconservadora, rància, racista, homòfoba, estantissa, masclista, casposa, retrògrada i intolerant. Una dona també pot ser una psicòpata i una mala persona i pot fer molt de mal a una altra dona, més encara si s’entesta a parlar en nom d’ella amb el pretext genèric —mai més ben dit— de la camaraderia femenina, del gènere compartit. Ayuso, atributs a banda, és una dona que ha arribat al poder, i aquesta circumstància, d’entrada, hauria de suposar una petita victòria per a un feminisme que cerca la igualtat d’oportunitats entre homes i dones a l’hora d’assumir rols importants. Al mateix temps, Ayuso personifica tota una sèrie de valors, principis i ideals que no puc entendre ni respectar, així que la pregunta que em ve al cap es nodreix necessàriament d’aquest conflicte: com pot ser que el triomf electoral d’Ayuso, que hauria de ser una bona notícia si parlem d’equitat, esdevingui, paradoxalment, un obstacle terrible per al feminisme?

De fet, la victòria d’Ayuso a Madrid ha revifat les associacions més maldestres i matusseres entre els conceptes de feminitat i feminisme i ha deixondit, de passada, el debat recurrent sobre què significa la feminització de la política. Evidentment, la discussió sobre la presència de dones en llocs de poder ve de lluny i no només s’aplica a l’àmbit polític: les discrepàncies envers el sistema de quotes o la discriminació positiva, per exemple, tornen amb una força renovada cada cop que una dona amb poder comet una errada o es confirma com una persona inepta: aleshores s’estenen les mitges rialles condescendents, els somriures burletes, els caps sacsejats al ritme del ja-us-ho-deia-jo i una forma d’estupidesa que —com a mínim en aquestes situacions— es flexiona majoritàriament en masculí. La resposta més intel·ligent per frenar les demagògies masclistes passa, esclar, per reivindicar el dret de les dones poderoses a cometre errades i a ser ineptes —comptant, evidentment, que hauran d’assumir crítiques i conseqüències— sense que aquest fet, de cap de les maneres, faci retrocedir un sol centímetre els espais conquerits per les dones, de la mateixa manera que tots estem tips, sadolls, farts, de les ineptituds amb denominació masculina i no n’extrapolem conclusions semiuniversals extensibles a l’altra meitat de món que no s’escriu en femení. 

Encara que faci mal, suposo que des del feminisme cal acceptar que la igualtat real entre homes i dones ha de dur implícita —malgrat que aquest no és l’efecte que més ens agrada evocar— l’obtenció d’un índex equivalent d’homes i dones que, a banda de poderosos, siguin eficaços o inútils, estimulants o mediocres, feministes o masclistes, bons o indesitjables, i tot plegat indistintament del gènere. M’he esforçat per trobar un aspecte positiu en el fenomen Ayuso, si parlem de feminisme, i crec que té a veure, en part, amb l’enderrocament definitiu dels automatismes —o bé lleugerament perversos o bé molt ingenus— que vinculen la feminització del que sigui —la presència d’una dona en un rol determinat— amb l’assoliment d’unes doctrines feministes, intel·ligents i positives, com si les conviccions i les habilitats vinguessin de fàbrica, com si algunes idees fossin incompatibles amb el cromosoma Y o es tornessin més sòlides amb el segon cromosoma X. 

Aquest axioma m’ha parescut sempre perillós i delicat; les eleccions de Madrid ho subratllen, i per això algunes persones properes a les polítiques d’Ayuso han provat d’apel·lar tramposament a la seva condició de dona per establir una connexió precària i ben cínica entre aquest fet atzarós, accidental, i la consecució d’una fita necessàriament interessant per al feminisme. Des del mateix feminisme, en realitat, també s’ha hagut d’analitzar la seva victòria amb un regust agredolç, amb la boca petita, tot assumint que una dona al poder, en abstracte, és una bona nova per als moviments que lluiten per la igualtat d’oportunitats, si bé el cas d’Ayuso, de manera molt lamentable i explícita, no fa altra cosa que posar el focus en una certesa incòmoda: que la proliferació de dones als governs i a les institucions no sempre garantirà un augment de les polítiques feministes.

He de dir que m’enfadaria moltíssim que a algú se li ocorregués emprar el cas d’Ayuso per posar en dubte o penalitzar l’arribada de dones als llocs de poder. També és cert, però, que les persones que podrien caure en aquesta temptació tan masclista són, en molts casos, les mateixes que l’han votada, o sigui que no ho faran perquè el resultat ja els va bé.

Laura Gost és escriptora

stats