Hi ha temes dels quals no pots fugir encara que vulguis. Qualsevol persona, per poc connectada que hagi estat a la informació del país anomenat Espanya, sabia que avui es dictava la sentència del cas Nóos. Aquesta causa hauria estat una eina ideal per demostrar que, només per una vegada, tots som iguals davant la llei, però finalment –i no m’ha calgut cap bolla meravellosa per saber-ho– l’esperada sentència no ha deixat ningú content.
Si començam per la protagonista, com a la Sonatina de #RubénDarío, està trista i els seus llavis de fraula fa temps que no riuen perquè sap que el príncep blau del conte que ella escrivia des del palauet de Pedralbes, mentre el servei contractat en B li servia uns sandvitxos de cogombre i formatge cremós, potser haurà d’entrar a la presó. I l’entenc. És infanta, però també és humana. I, per molt que l’hagin exonerada de la causa penal i la sanció subsidiària que li han imposat li surti a tornar –com que hisenda som tots tret d’ells, no hem d’oblidar que la banca sempre guanya–, no està contenta perquè eren unes messions de tot o res. I Cristina de Borbó estava acostumada a formar part d’una reialesa que mai havia hagut de triar, com la resta dels mortals, entre la solució dolenta o la pitjor.
Quan pens en ella i Urdangarin, em vénen al cap aquells versos de #Ferrater que deien “vindran mesos amb erra:/ serà lluny de les taules /de marbre on us servien /les ostres i el vi blanc”. I a tots ens sabria greu despertar del nostre conte de fades. Per això, des del punt de vista humà, tota la meva solidaritat. Però, des del punt de vista d’un contribuent que ha vist com tota la maquinària de l’estat ha fet hores extres perquè ella pogués anar a un exili daurat a Portugal, tot plegat m’ha fet venir basques.
Com també els deuen haver vengut basques a totes les dones que han volgut demostrar al món que eren tan capaces com qualsevol home, quan han vist que, gràcies a la #SentènciaEsperadíssima, una vegada més, les han humiliades i les han reduïdes a comparsa d’allò que fan els homes. N’hi ha hagut prou amb 1.000 fols de sentència per carregar-se totes les passes que cada dia ciutadanes anònimes han fet per demostrar, a un dels països d’Europa amb la bretxa salarial més accentuada, que tenen tot el dret a ser responsables de les seves decisions. Pens en totes aquelles #Scarletts que no volien dormir al pis de dalt mentre els homes xerraven d’anar a la guerra i la cara que se’ls deu haver quedat en llegir que ‘pobreta, ella no en sabia res’. Com si fos una Ana Mato qualsevol que no es tem que té un Jaguar fent la migdiada al seu garatge, per protegir una princesa, hem deixat amb el cul a l’aire milions de guerreres que han donat la cara per poder ser qui són. Perquè després alguns encara s’omplin la boca predicant que l’estat de dret ha funcionat.
Però no vull pecar d’intens. El meu desig d’avui hauria estat fer un columna íntegrament dedicada a Maria del Mar Bonet i a Joan Veny, tot glosant els mèrits que els fan creditors d’una medalla d’or d’aquesta comunitat. I la primera incògnita que m’hauria agradat aïllar és com ha estat possible que s’hagi tardat tant a reconèixer la seva vàlua. I sobretot per què s’ha triat un dia tan poc escaient per donar-nos tan bona notícia. Emperò, l’actualitat, eixa gran piconadora que tot ho capola, ha fet que una vegada més les coses importants quedassin relegades a un segon terme i que jo posàs la meva lupa a l’escuma dels dies.
