OPINIÓ

Quan una dona denuncia

Les xifres fan feredat: només a les Illes Balears, en els primers sis mesos d’aquest 2018, es varen presentar 2.457 denúncies per violència masclista, això són més de 13 denúncies cada dia. Convé repetir-ho tantes vegades com calgui i cridar-ho molt més fort, perquè la realitat és infinitament més dramàtica. Es calcula que encara només una de cada quatre dones maltractades arriba a denunciar. I sabem, perquè això ho sabem totes i tots, que sovint quan una dona fa la passa d’anar davant la policia té darrere anys del pitjor calvari, molta por, dubtes, drama personal i familiar, patiment pels fills, conseqüències laborals, solitud, mentides, negacions de l’evidència, sensacions de culpabilitat induïda, obsessions, malsons, massa motius per fregar la bogeria. La denúncia és la punta de l’iceberg de qui fins al moment de treure el nas s’estava ofegant. Quants milers i milers de dones hi ha sota les aigües irrespirables? Feredat és poc.

La realitat també és aquesta: el nombre de dones que denuncien és de cada vegada més elevat, en molts de casos s’escurcen els temps de patiment i hi ha moltes més dones que a la primera ja diuen “prou”. La feina que han fet i fan els col·lectius feministes és impagable i mai ho podrem agrair a bastament. La realitat és també que s’han fet lleis, s’han posat recursos (mai no suficients), hi ha organismes dedicats a la prevenció, a la lluita contra tota manifestació de violència masclista i a l’atenció de les víctimes. Però la realitat de la televisió, de la publicitat, d’internet, del carrer, de tants de macro i micromasclimes, violència, hipersexualització, justificació de la gelosia, històries de possessió de l’altre, discriminació, no ajuden sinó a potenciar el drama. I això, tot i les campanyes feministes, no s’ataca ni des de les institucions ni socialment.

Quan una dona decideix denunciar el seu maltractador, sovint hi ha anys de tortura darrere. I més enrere i més estès hi ha tota una societat que n’és còmplice, activa o passiva del masclisme quotidià, de la violència de les formes, de l’espectacle més esperpèntic que pot donar l’espècie humana. 

Aquest diumenge, dia mundial per a l’eliminació de la violència contra les dones, a mig matí jo feia coa per comprar el pa. Just davant meu, un pare amb una nina que no devia sobrepassar els deu anys també feien coa. La nina mirava un vídeo musical a la tauleta que aguantava amb les seves mans. Cantava i a moments ballava com els seus ídols a la pantalla. Se’n sabia la lletra i els moviments corporals. Quantes vegades devia haver mirat la nina aquell vídeo? Les imatges i el to fins i tot a mi m’agredien. 

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF