El dogal
Si una cosa va quedar clara després de l’anomenat ‘procés català per la independència’ és que a la Constitució espanyola no hi cap tothom. Totes les constitucions necessiten, passat un temps, reformar-se. Amb el pas dels anys, han canviat els consensos, les majories que la van engendrar, les opinions sobre temes crucials i els reptes globals. Quan una part de la societat es nega a esmenar la seva constitució és que hi ha un problema evident, o que, més que una llei suprema, el que es defensa és un sistema de privilegis i cotilles, o que hi ha por. En el cas espanyol és ben obvi quan recordem de quin clima enverinat va emergir aquesta ‘Carta Magna’ que cada any commemorem entre l’estupor, el patriotisme agressiu de molts i les ganes d’escapar de bona part del país.
Més que una constitució democràtica, era una manera de democratitzar el franquisme, posar-li un vestit europeu i aparentment liberal. Després de quaranta anys de dictadura, tampoc no era esperable tenir una ciutadania amb prou formació o esperit tolerant que sabés ben bé què desitjava com a catàleg de drets, o com a sistema de repartició del poder territorial.
La Constitució espanyola podria tenir més coses bones si no hagués estat instrumentalitzada —com un dogal— per una part del país contra l’altra. Com si no fos una llei per a benefici de tots, sinó una acta que limita les aspiracions d’una part de la societat en benefici d’una altra, per bé que pugui ser majoritària. És una llei per limitar aspiracions, no per integrar-les. Més que una llei de tots que garanteix el respecte i les llibertats en la igualtat entre comunitats i persones, s’ha interpretat sempre com un text gairebé religiós, tot un dogma identitari que empara abusos i exclusions i dona poquíssimes garanties a les minories, a més de reconèixer drets (com el d’un “habitatge digne” o el d’igualtat entre llengües cooficials) que no són més que retòrica banal.
Espanya no és un país exemplar: en tots els barems internacionals —en igualtat, llibertat judicial, seguretat, violència de gènere, atur juvenil, corrupció política, nivell de les universitats, diners dedicats a la recerca científica, ascens dels extremismes, independència dels mitjans de comunicació, justícia fiscal entre territoris, etc.— en surt malparada… Davant de tots els ulls que vulguin mirar-ho des d’una ponderació no encegada pels colors de la bandera, Espanya és un país minvat, amb severes anomalies, amb un excap d’Estat que fins i tot s’ha hagut d’exiliar per no haver de retre comptes davant de la justícia —una justícia que en bona part l’exonera; d’això en depèn tot el sistema de càrrecs i compromisos del qual viuen els dos partits majoritaris, els que han donat vida a l’invent des del 1978, i que faran tot el que calgui, i més, per continuar amb un plat a taula.
Melcior Comes és escriptor
