AMB DOBLERS ens retratam i veim com l’Estat ens té retratats. Dels darrers dies: d’una banda, el compromís del Consell de Mallorca de començar la rehabilitació de Can Weyler; de l’altra, la partida de mig milió d’euros que ha anunciat la consellera Pilar Costa per a l’equipament del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC) a Llucmajor. Tot és necessari i urgent: aturar la destrucció del principal vestigi de la casa gòtica a Palma i donar sortida a l’oportunitat de poder comptar amb un centre de fotografia a partir d’un llegat de reconeixement internacional. Allò que no calia, i en tenen la responsabilitat polítics de tots els colors, és haver de pagar aquí allò que teníem pagat amb fons estatals.
Recordem-ho: els 1,3 milions que concedí l’Estat per a la rehabilitació de Can Weyler els vàrem haver de tornar tots a Madrid amb interessos. Ara que, a proposta d’El Pi, el Consell de Mallorca assegura que en començarà la rehabilitació abans d’acabar la legislatura, haurem de sostreure els doblers de la caixa pròpia. Hi insistesc: és ben necessari fer-ho.
Recordem-ho també: el 2009, l’Estat va cedir al Govern balear una partida de 4,3 milions d’euros com a inversió estatutària amb la finalitat de construir el CIFTC. Després de molts d’anys d’inacció i successives pròrrogues, quan es va licitar el projecte del centre, a qui sap qui de l’administració autonòmica se li va ocórrer que l’obra no podia superar els 2,5 milions, que són els que va dir Pilar Costa que costarà finalment la construcció fa tot just unes setmanes en visita institucional. Què passa amb els gairebé 2 milions que hi ha per arribar als 4,3 rebuts? Posem que en l’execució de les obres, algun projecte museogràfic, la compra de la trinxa, la digitalització d’una part de l’arxiu del fotògraf i algunes despeses menors es puguin arribar a gastar uns tres milions i poques busques. Sobrarien doblers encara, però n’hi hem d’afegir perquè la resta s’han de tornar a l’Estat, una altra vegada més interessos.
És cert que tot això passa en bona part per la ineficàcia de les administracions i dels polítics balears que se succeeixen legislatura rere legislatura. També és cert que els governants actuals almanco han posat fil a una agulla que havia estat molt de temps sense fil. Ara bé, hauríem de tenir clar que tots aquests doblers ballen al so del ‘Madrid ens maltracta’. Com és que l’Estat ha de dir a les comunitats, i en aquest cas a una de les més espoliades, en quant de temps ha de gastar una partida d’inversió i com ho ha de fer? Com és que ens ha de concedir pròrrogues amb comptagotes i, a més, exigir interessos? Per què ens posen uns terminis de compliment tan estrictes si l’Estat mateix no compleix amb la majoria dels compromisos que té amb les Illes? Basta llegir la informació que Maria Llull donava dijous: el 2021, les Balears tindran només 17,1 milions d’euros d’inversions estatals, si no es compten els 139 milions que destinaran a aeroports i els 45,5 a ports. És a dir, a les partides per munyir-nos més encara.
