Diuen que ens salvarà la cultura...

He retrobat l’amic Ko Tazawa, que malgrat la seva estantissa salut ha volgut tornar a Catalunya. Ha vingut acompanyat de la Yoshiko, esclar. La seva mirada al món és ara mateix fatalista. No li falten motius. Corren temps estranys. Aquí, al Japó i arreu. Per molt crític que fos amb l’ex primer ministre nipó Shinzo Abe, res no justifica l’atemptat criminal que ha patit. El Japó pacífic i pacifista sorgit després d’Hiroshima ja és història i Abe, principal impulsor del retorn al militarisme, de cop mor cosit a trets mentre feia un míting. En Ko deu estar desolat. Quan dimecres vam presentar el seu llibre autobiogràfic a la Biblioteca Agustí Centelles, l’única recepta que ens va donar per fer front a la barbàrie i la fragilitat del món contemporani va ser la cultura. Només la cultura ens salvarà. Així va acabar la seva intervenció davant un auditori ple i entregat.

Però aquest missatge, que fa molt bonic, i al qual d’entrada tothom s’apunta, després no es correspon amb la realitat. La cultura? El nostre és un país de misèries, de gasiveria. I la cultura sempre és la que en surt més malparada, sempre pot esperar. El clam cultural d’en Ko va ser dimecres al vespre. Dijous vaig dinar amb Pep Bou, l’home que es va inventar el teatre de bombolles, un artista únic, mundialment reconegut. Just quan va esclatar la pandèmia havia d’anar a actuar a la Xina. I de cop el coronavirus ha acabat amb la seva companyia, que ha hagut d’abaixar la persiana. ¿Creieu que algú s’ha interessat per la seva sort? Fa un mes vam publicar en aquest diari la delicada situació que travessa. Cap responsable públic no s’hi ha posat en contacte, ni que sigui per donar-li suport moral. És un referent internacional, amb 40 anys de trajectòria. La cultura ens salvarà si no la deixem enfonsar... Perdoneu el símil fàcil, però vivim en una bombolla d’autoengany: anem dient i pensant que a Catalunya la cultura és cabdal però a l’hora de la veritat, res de res.

Un altre exemple increïble. Aquest agost a Barcelona només hi haurà 10 biblioteques públiques obertes, una per districte. De debò? Tancat per vacances. Home! I els milers de joves i adults que no poden marxar de la ciutat, què? Havien estat declarades fa quatre dies refugi climàtic: és a dir, un lloc ideal per passar la calorada fent cultura. Doncs ni això. Sempre ens quedaran les platges, oi? No m’imagino cap responsable polític dient: “Tanquem els mercats per vacances”. Els mercats i les biblioteques són una joia de Barcelona. Els llibres també són un aliment essencial. No podem tancar les biblioteques. Ens creiem la cultura, sí o no? Si fos per mi, també mantindria obertes les escoles (els patis i alguna aula; i ja no parlo de les biblioteques escolars, perquè són pràcticament inexistents, un altre dèficit incomprensible d’aquest país).

No assenyalo a ningú en concret i assenyalo a tothom. La conselleria de Cultura de la Generalitat per fi ha crescut en pressupost, però és que venim de molt avall. L’Ajuntament de Barcelona fa anys que fa un esforç pressupostari notable, però no s’entenen badades com aquesta de les biblioteques. L’Estat no tracta mai ni ha tractat ara Barcelona com a capital cultural (el greuge amb Madrid en aquest terreny és una evidència). Els creadors catalans de tots els camps fa anys que tot just sobreviuen. L’ecosistema cultural amb prou feines batega: teatres mig buits, museus sota mínims, universitats precaritzades, fundacions que fan la viu-viu, empreses que van endavant per tossuderia i convicció. Tot és petit i justet. Els joves miren a l’estranger o a Madrid. Aquí les oportunitats són mínimes. Ni retenim ni atraiem talent.

Diuen, diuen, diuen que ens salvarà la cultura. Però què fem en concret? Abans que la cultura ens salvi, haurem de salvar nosaltres la cultura. Necessito que algú contradigui amb fets el meu tremendisme i doni ànims a en Ko, a en Pep. A tots.