Per què en diuen ideologia quan volen dir sexe?

La diversitat de capçaleres assegura la pluralitat informativa, se sol dir. És una visió optimista perquè el poder dels diners se sol expressar transversalment a tots els mitjans. Però acceptem que sí, que hi ha diaris més progressistes i altres de més conservadors i que això explica que una mateixa notícia pugui ser vista i explicada de maneres ben diferents.

Ara bé, no és el que passa amb l’atur. Sistemàticament, els titulars són positius si els dona un diari proper al partir del govern i negatius si la capçalera li és hostil. Aquest mes no és cap excepció a la norma: “Espanya tanca l’any amb gairebé mig milió de llocs de feina més”, diu El País, amb la copa de cava a la mà, mentre algú ha tirat vinagre al vi d’El Mundo (“El 44% dels contractes firmats el 2022 són fixos discontinus”) o de La Razón (“L’atur real supera els 3,3 milions després del pitjor final d’any des del 2012”). El drama de les dades de l’atur és que sempre hi ha una manera de marejar-les perquè surtin de color de rosa o del dels detritus. El contrast entre el mode España va bien i Esto se acaba no obeeix a una mirada ideològica, com sí que passa quan es parla de la immigració o dels impostos, posem per cas. Aquí es tracta tan sols d’una barreja entre servilisme amb el partit de govern o d’oposició, segons faci al cas, i també ganes de confortar els prejudicis dels seus lectors respecte al monclovita de torn. Només cal fer una mica d’hemeroteca per veure com els partits del pessimisme d’ara publicaven titulars sempre amb la visió més amable de les dades quan manava Rajoy, i viceversa. No és per criteri tècnic, no és per sensibilitat política genuïna: és per la seva participació en la guerra partidista.