25/05/2021

Els dits de Torra i la medalla d’Aragonès

2 min

Dilluns a la tarda TV3 ens oferia la presa de possessió de Pere Aragonès en el càrrec de president de la Generalitat. La pandèmia va obligar a celebrar l’esdeveniment a l’aire lliure i per tant es va dissenyar un nou protocol que incorporava el relat televisiu com a intrínsec i essencial del mateix acte. Les càmeres de televisió feien un seguiment d’Aragonès que anava més enllà de l’estricta observació. L’acte no estava pensat per als assistents sinó per als espectadors. L’arribada del president i la seva comitiva pel carrer del Bisbe era una arrencada que tenia alguna cosa d’èpica. El pla zenital del clavell sobre la llamborda Stolperstein de Companys posava en evidència que tot el recorregut no era una emissió institucional estàndard sinó que cada pla, cada moviment de càmera, cada canvi de punt de vista estava perfectament estudiat i s’integrava en la successió d’esdeveniments. Quedava clara no només la meticulositat de la planificació televisiva sinó que cada passa d’Aragonès estava perfectament sincronitzada amb la realització. El pla seqüència a partir del moment que entrava a Palau, amb la càmera precedint els seus passos frontalment, transmetia una harmonia entre l’acte oficial i l’acte televisiu que no és habitual. La televisió no observava sinó que formava part de la cerimònia. Se sentia tan bé la veu d’Aragonès quan es dirigia als mossos o als representants del personal essencial, com si estigués microfonat, que s’anul·lava la distància pròpia d’una retransmissió per integrar l’audiència en l’esdeveniment. No era una realització institucional sinó una realització personalitzada, feta a mida. Posava de manifest un vincle i una coordinació que fusionava el vessant polític amb el mediàtic. Quan el flamant president arribava a la zona noble de Palau fins i tot va fer una teatral incursió al Pati dels Tarongers per mostrar un fugaç rendez-vous a les escultures de Macià i Companys. Un gest, amb les càmeres com a únic testimoni, que confirmava la sintonia entre l’acte polític i el televisiu. Aquesta notòria dimensió d’espectacle fílmic va culminar quan Aragonès va entrar al seu despatx i les portes es van tancar davant de les càmeres. Incloure en el ritual l’actuació musical en directe -escollida pel mateix president- per al públic de casa diluïa encara més la frontera entre la política i l’espectacle televisiu. El súmmum va arribar en el moment que Quim Torra va agafar la medalla per posar-li al president Aragonès. Una petita càmera ubicada al faristol va oferir-nos un estranyíssim i inquietant pla on es veia el superdetall dels dits de Torra descordant la tanca. Va ser una excentricitat totalment innecessària per part del realitzador, perquè aquella imatge no aportava res visualment -més aviat era confusa i lletja- i, en canvi, remarcava més que en cap altre moment aquesta mena de subjectivitat televisiva. Va ser una retransmissió més estètica que periodística en què la televisió es posava al servei de la política i la política al servei de la realització.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió