I AQUÍ
Opinió 27/10/2018

Una distopia que no és inversemblant

Enric Borràs
2 min

Imaginau-vos una Mallorca sense turistes, amb una desena part de la població actual i farcida de cadàvers de ciment d’urbanitzacions i barris abandonats. Amb els mallorquins que haguessin sobreviscut la fam i no haguessin emigrat vivint un altre pic de l’agricultura i la ramaderia o del reciclatge i el pillatge dels milers d’edificis buits. Com seria la vida a l’illa una o dues dècades després que s’hagués arribat al zenit del petroli –amb els combustibles fòssils a un preu prohibitiu– en cas que no hi hagués alternatives d’energia renovable prou eficients? Si hi hagués electricitat, hi hauria més talls que no servei. Els vehicles amb motor serien un luxe per a molt pocs rics i creuar la mar quedaria fora de l’abast de la majoria. Mallorca tornaria a quedar aïllada. Les novel·les i els relats de James Graham Ballard –que ara inspira una exposició a Es Baluard– fa anys que em varen obrir aquesta pregunta. Podria passar? És evident que ara sembla poc probable. Però el dossier que publicam avui obre la porta a pensar que aquesta distopia –un antònim d’utopia, encara que alguns potser la hi anomenarien– potser no és del tot inversemblant. Les Illes Balears depenen del continent tant pel que fa als aliments com per a l’energia. Per si soles són incapaces de mantenir la població que hi viu. I alhora l’electricitat que s’hi gasta i s’hi produeix es basa massa en uns recursos que no només contaminen, sinó que també són finits. Imaginau-vos quilòmetres i quilòmetres de costa amb els carrers coberts d’arena, les cases mig enrunades i el formigó clivellat. Imaginau-vos un món encara més injust on tan sols els més afavorits podrien gaudir plenament dels privilegis de l’electricitat.

stats