19/12/2021

Un Disneyland pel català

3 min

Se’n parla poc però les obres van a bon ritme. A Catalunya s’està construint des de fa anys un dels parcs temàtics més colossals del planeta (i pel que diuen els que hi entenen, fins i tot de la galàxia). No haureu vist mai cosa igual. Fonts ben informades parlen de milers i milers de quilòmetres quadrats. Hi haurà de tot: muntanyes, rius, ciutats, pobles, abocadors de residus, vàters industrials, centres de metadona, rucs, marsupials, formigues... Un pessebre gegant, on serà difícil distingir la realitat de la ficció. Es treballa perquè el parc pugui acollir turistes de tot el món i també, en una segona fase, públic selenita. Les atraccions, l’espectacle, la festa, els actes (sexuals o no, depèn del gust i el forfet de temporada) no s’han vist des de fa anys i panys. 24 hores seguides. 365 dies a l’any. Fins que hi hagi carnassa palpitant podreu veure milers de catalans parlar català si els tireu una mandarina o un pistatxo. També els podeu tirar pedres, condons o tubs de PVC. Insert coin. Tira la moneda!

Som els indis al nostre país degollats, alcoholitzats, narcotitzats. Era casa nostra, era la nostra llengua. I ara vivim a Disneyland. Al camp de concentració. A la garjola amb vistes panoràmiques. Som els fills de la lobotomia. Ens han canviat el cervell. Ens han formatejat. Som una relíquia. Un souvenir. Som els que parlem català. Som els catalans. Segles d’història transformats en una urbanització crepuscular de ciment on vivim zombis amb la xeringa en vena. Som addictes a la droga que produeix manifestacions, concerts, gimcanes, orgies i el que faci falta però a casa, al cau, a la llodriguera, al búnquer. Des de Sant Agustí a Mickey Mouse, passant per Bruce Lee, o Luke Skywalker, sabem que la realitat és la que és. I la realitat és que estem en un procés d’engany i autoengany que riu-te’n tu de la poma d’Adam i Eva, de la gran explosió i dels calamars guisats amb ronya de Gremlins caducada. Vam creure en la democràcia, en la transició-pansició, en Naranjito, en Cobi, en el del medio de Los Chichos i en sa tia nana embolicada amb una sardana. Vam creure en la immersió, la submissió, la repressió, la fornicació i la putrefacció. Aquesta és clau: ens creiem el que no és. Tot és gatllebrisme (gat per llebre). Espanya no canvia, només gira, com un pollastre a l’ast. Som el suc de la rostida. Som la pell. Som uns friquis condemnats a donar tombs.

Catalunya és un país de friquis. La característica principal del friqui és que malbarata molta energia. Ho perdem sempre tot. Cal una central nuclear amb tots els friquis pedalejant cap a la fusió nuclear. Regalem el que treballem. Donem el que som. Som un bufet lliure de carns i ossos. S’enduen la tíbia, el peroné, la carcanada, el lòbul, la neurona, el múscul... Som tan vegetals. Som tan enciams d’encefalograma pla fent migdiada eterna de baveta subvencionada que oblidem que la llengua és també un múscul. No parlem català per fotre. Perquè ens paguin. Perquè ens doni plaer. Perquè ens la suï tot. Parlem català perquè és la nostra llengua. Com el noruec, el francès, el birmà... El que sigui. Parlem català perquè som. I som perquè som essencials, existencials. No som política: som natura viva. No som aquí per una punyetera quota d’escola, de Netflix o de la rifa de la Maria de Déu de Toca’m els Caratxos. Som aquí perquè som catalans. I tenim dret a existir.

Si ser català té menys drets, és menys important, és menys, és ser menys de menys, tenim un problema de drets humans. Si tu que parles castellà, lituà o klingon, ets millor que jo, tenim un problema nuclear. Si tu creus que jo sí, però tu no, digues-ho. Ara mateix som éssers a la intempèrie. No tenim institucions. No tenim solucions. No tenim res. Ara mateix només ens defensen, avalen, legitimen, només ens donen la raó i la bogeria els segles i els morts. Ara mateix l’única manifestació real pel català es fa cada dia: no dimitir de la llengua. Parlar català sempre. No canviar. Ser. Així ho canviarem tot. Ara mateix tot està no a les nostres mans: a la nostra boca. Ara mateix només tenim la llengua. Ara mateix només amb la llengua podem plantar cara a la barbàrie, a l’anafalbetisme, al mal. Parlem català i serem respectats: tu sí, però jo, també. Tot canviarà perquè descobriran, alguns, que existim i que tenim múscul. I que no som un parc d’atraccions: som éssers humans de carns i ossos. Si us respectem, respecteu-nos o ens farem respectar fins al final.

stats