13/11/2021

Disminuir la jornada laboral

3 min
Disminuir la jornada laboral

La disminució de l’horari de treball és una qüestió que fa temps que està plantejada, però que avança amb dificultat, a batzegades, diria, perquè hi ha molts interessos en contra, malgrat que existeix també molta evidència que, allà on s’implanta, millora la productivitat, la satisfacció de les persones treballadores i, en conjunt, el benestar. Però les rutines se’ns mengen, les exigències empresarials i les pors al canvi compliquen la racionalització en aquest àmbit. I, malgrat tot, és un tema que torna i torna, i poc a poc es va obrint camí.

Des del meu punt de vista, disminuir la jornada laboral és ara una necessitat. Per moltes raons. Primerament, perquè els llocs de treball han esdevingut un bé escàs, i cal fer-ne una redistribució. L’augment de la productivitat, la substitució de treball humà per treball mecànic i l’entrada massiva de les dones a l’ocupació, entre altres factors, com la mundialització que ha eixamplat uns àmbits productius que abans eren d’abast molt local, configuren una situació que no s’assembla gens a la que hi havia fa cinquanta anys, per exemple. Mantenir la jornada laboral de vuit hores, com es va establir al segle XX, vol dir condemnar a l’atur una gran part de la població.

A Catalunya, alguna empresa ha començat a plantejar-ho. El temps de pandèmia i de teletreball ha sacsejat les rutines, un aspecte positiu que cal aprofitar. És, per tant, moment de parlar-ne, de veure com s’ha de fer. Tal com s’ha dissenyat per ara no es tractaria d’escurçar la jornada laboral sinó els dies laborables, de manera que es treballés només quatre dies a la setmana. Aparentment aquesta fórmula té avantatges, com per exemple reduir la mobilitat, si ens estalviem un dia d’anar a la feina. O la de poder gaudir de caps de setmana llargs per fugir de les ciutats, que, en certa manera, anul·la l’estalvi en la mobilitat.

Però em sembla que a l’hora d’enfocar aquest canvi cal tenir en compte d’una vegada que la vida humana requereix dues feines indispensables: la producció i la reproducció. La reproducció, entesa en el seu sentit més ampli de cura de les persones i reproducció generacional, és també una feina, i una feina molt exigent, que habitualment no té ni horaris ni vacances. Com que tradicionalment l’han assumit les dones, no s’ha considerat treball, no té remuneració ni prestigi. És, en certa manera, invisible. Ara bé, l’entrada massiva de les dones al mercat de treball, que és un fet que molt probablement ja no canviarà, almenys mentre visquem en societats democràtiques, ha empobrit enormement el temps de cura i les feines reproductives. Ens ho diuen les baixes taxes de natalitat, les residències per a la gent gran, les necessitats d’escoles bressol i d’activitats extraescolars, la proliferació de vendes online... Ens ho diu també la sobrecàrrega de les dones, dividides entre la professió i la família, sentint-se sempre culpables de no fer prou, de no arribar a tot, de no tenir temps propi. Una situació que és la causa profunda de moltes de les ruptures de parella, que són tan freqüents en aquests moments. Un desequilibri de responsabilitats i d’esforç que sovint destrueix la convivència i el projecte comú.

Cal, doncs, trobar nous equilibris. L’entrada de les dones a l’àmbit productiu no ha tingut un equivalent en l’altre sentit, en l’entrada massiva dels homes en l’àmbit reproductiu. Arribat el moment de reconsiderar els temps de treball en el sentit de la seva reducció, ja no és acceptable que s’ignori que hi ha un altra feina necessària, i que cal fer-les compatibles. Que la feina de cura no és un problema individual de cada dona, sinó una tasca social que s’ha d’organitzar i tenir temps disponible. I, per tant, que disminuir la jornada laboral escurçant el temps de treball quotidià és molt més útil que escurçar la setmana laboral. És cada dia que cal ocupar-se de mantenir la vida, de cuinar o netejar, de parlar amb les criatures o amb pares i mares grans, de tenir moments per a nosaltres. Tot això no queda compensat pels caps de setmana més llargs, en què del que es tractarà és de refer-nos de quatre dies d’estrès i corredisses.

Així doncs, crec que caldria optar per escurçar les hores diàries de feina pagada, no la setmana laboral. I sé que hi haurà moltes opinions en contra: des del punt de vista masculí, la feina reproductiva no existeix, o és cosa de les dones, que, si cal, poden fer mitja jornada. Però sabem que això dificulta el progrés professional; és molt més just anar, homes i dones, cap a una jornada de sis hores durant cinc dies i distribuir amb equitat la feina pagada i no pagada. Segons com es plantegi, correm el perill que la feina essencial de mantenir la vida no sigui considerada i prevalgui, una vegada més, una solució androcèntrica, a la qual les dones hàgim d’adaptar-nos com puguem.

stats