09/09/2021

Discursos d’odi: de les paraules als fets

4 min

Tot i ser una de les majors amenaces actuals en la convivència democràtica, els discursos d’odi sembla que només són notícia quan hi ha una agressió física o es posa en risc la vida de les persones. Aquesta setmana n’hem vistes més d’un parell, com l’agressió per part d’un jove armat amb una pistola en un acte feminista a Castelló, fets que la policia ha qualificat de lleus, perquè sortosament no hi ha hagut ni ferides ni mortes. No ha estat així ni amb el creixement de les víctimes de violència masclista –negada per determinades creences i formacions polítiques– ni amb el masclisme que també empara els crims homòfobs d’aquest estiu, el més sonat potser el del jove gallec Samuel Luiz. I moltes altres denunciades i no denunciades, per molt que s’aprofiti una denúncia falsa per negar l’existència de tot un fenomen social.

I és que per molt que el banalitzem, el risc que les paraules deixin pas a l’acció, encarnada en el mal així com l’enuncià Hannah Arendt, és massa alt. Els discursos d’odi han passat a formar part del nostre quotidià en forma de polarització social, de discussions insuportables que sents al bar a la taula de devora o fins i tot als dinars familiars, on fracassam mirant de respondre arguments teixits a cop de consigna, i que malauradament s’acaben imposant perquè s’hi aixeca el to de veu o per esgotament de l’altre.

Les xarxes socials potser hi han contribuït, i entre elles Twitter n’és un dels principals propagadors, quelcom que té a veure amb el reduccionisme de la realitat i del llenguatge i no sols amb la limitació de caràcters. Però la clau en aquest àmbit és l’afany de les corporacions per fer negoci, de la mà del big data i els algoritmes, en una deriva inaturable des de la campanya electoral que va dur Trump al poder gràcies a Facebook i l’ús pervers de les dades per modular comportaments electorals i, juntament amb el vot, les emocions. El periodista Stanley Fish, al seu recent llibre sobre els discursos d’odi, posa justament com a exemple una polèmica entrevista a Mark Zuckerberg, qui el 2018 afirmava que fins i tot els negacionistes de l’Holocaust mereixen una veu. No entraré en si està bé o malament que tinguin veu, però no tenc cap dubte que no mereixen cap altaveu ni un.

L’enlairament dels discursos d’odi els darrers anys, més enllà dels instruments que fan possible que aquests penetrin amb relativa liquiditat a la societat, es produeix de la mà del poder. Del poder en sentit profund, a cada context amb actors semblants però diferents, com diferents eren també entre ells els feixismes de fa un segle i les realitats socials, polítiques i culturals que els han succeït i en part hem heretat. El bucle poder polític-poder mediàtic (i malauradament, uns i altres tenen patrons amb noms i llinatges) hi ha jugat i hi juga un paper central: és allò que ha fet que no passi res quan un locutor de ràdio diu que determinats polítics el que mereixen és un tir, o un representant polític com ha fet Ortega Smith a la televisió pública aquesta mateixa setmana equipara immigració amb delinqüència. Avui dia no passa res per ser obertament racista, masclista, homòfob… Ser-ho fins i tot se’ns ven com un acte de valentia: la de ser “políticament incorrecte”, diuen.

Però sí que passa... Perquè les paraules són performatives de la realitat, i encara que anem a remolc d’altres països com els Estats Units, on la principal amenaça a la seguretat nacional ja és, vint anys després de l’11-S i Afganistan, el terrorisme d’extrema dreta perpetrat per supremacistes blancs, tot acaba arribant.

A Espanya qualque cosa falla quan un dels actors que més fan servir el recurs legal dels delictes d’odi és l’extrema dreta, sovint de la mà de grupuscles ultracatòlics ben retratats per Juan José Tamayo a La Internacional de l’odi. També hi ha les evidències d’aquests vincles en ideologia i finançament aportades per Wikileaks, i minimitzades per la majoria de mitjans de comunicació espanyols. Ahir mateix, el portaveu de Vox amenaçava de dur als tribunals “qualsevol qui pretengui vincular el partit amb actes violents”. El victimisme també era i és una de les característiques dels feixismes, així com la seva tremenda habilitat (incrementada en contextos de crisi social com l’actual) perquè els oprimits es regirin contra dels desposseïts mentre les elits, les mateixes que els lliuren recursos i altaveus, mantenen els seus privilegis.

El terreny del dret és important, però no és ni l’únic ni el més rellevant per fer front als discursos d’odi sobretot mentre bona part de l’aparell judicial continuï segrestat pels sectors més reaccionaris. És la batalla cultural on s’han de centrar esforços, a tornar a fer possible l’acció col·lectiva, la solidaritat, la cooperació i un altre sentit comú allunyat de l’hegemònic campi qui pugui. Tornar a humanitzar la interacció social i fer-la enfora de l’odi en totes les seves expressions.

David Abril és professor de la UIB

stats