La directora de l’oficina

Haig de fer un tràmit bancari, en una oficina del carrer de Muntaner. Faig cua amb aquella cara que es fa. Davant meu hi ha un home que deu tenir la meva edat. Ha abandonat la tecnologia i li sembla que hi té tot el dret. Hi ha un tipus d’éssers que s’ofenen si els diuen boomers però que no tenen cap ganes de saber com funciona un parquímetre, un caixer, una màquina d’autopagament. L'única tecnologia que estan disposats a dominar és la del telèfon mòbil, perquè els interessa. És com alguns mals estudiants que ho suspenen tot però que aproven el carnet de conduir, perquè allò sí que ho volen aprovar. L’home té ganes d’enfadar-se, de criticar el sistema. Vol queixar-se. La treballadora que l’ajuda és amable i molt eficaç. Però l’home s’esbrava amb ella.

Em rep el subdirector. Passem a un despatx. Espòiler. En aquest article tot anirà bé. No és una queixa, genèrica, aprofitant un cas concret, contra els empleats de l’oficina bancària. És al revés. Aquest subdirector, que és molt simpàtic, m’explica que és nou, que acaba d’arribar a l’oficina i s’està "situant". La directora ve a saludar-nos. Em somriu (sota la mascareta) però entenc que encara està agitada pels crits que s’han sentit de l’home boomer. Les males paraules sempre fan mal, encara que siguin de desconeguts. Són com els insults de Twitter. Quin greu que et saben, quin dia tan trist que et fan passar, mentre el patètic justicier que els ha proferit ja no se’n recorda, ja està maltractant algun cambrer, des d’una superioritat ridícula. Aquesta directora és molt bona, en lo seu, els números, i està acostumada, com tots els que treballen en bancs o gestories, a tractar amb aquesta perillosa espècie: l’inútil complagut. Per això, sentint-me admirada, després que m’hagi solucionat la complicació, però també culpable pels crits del senyor, li dic si tenen temps d’anar a berenar. Però no poden, esclar. Per tant, ara espero que em truquin, com fan de vegades, per puntuar del zero al deu el tracte rebut. Deu, deu!