Som una altra vegada davant el desafiament gegantí d’unes eleccions espanyoles. El sobiranisme illenc continua reclamant una veu pròpia a Madrid, continua reclamant, també, que puguem ser-hi representats sense haver d’acotar el cap davant les ordres de partit. El peculiar exministre espanyol García Margallo ho admetia sense eufemismes aquesta setmana: fa més bon fer feina, i de forma més lliure i desacomplexada, al Parlament europeu que no al Congrés espanyol, on la fèrria disciplina de partit constreny qualsevol habilitat creativa dels diputats.
No puc amagar la meva satisfacció per la configuració d’una candidatura que uneix MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, Ara Eivissa i Esquerra Republicana. Sense complexos, i sense contrapesos espanyols interns. S’han batiat amb el nom de Veus Progressistes. M’agrada perquè és plural. M’agrada perquè són progressistes. Potser m’hi agradaria també alguna referència al país d’on provenen aquestes veus progressistes, que és el nostre. Però bé, cal pensar que el nom no fa la cosa. O que no té per què. He llegit un manifest que signen ara i suara intel·lectuals o personalitats de reconegut prestigi i trajectòria. Personalment n’assumesc la filosofia. Les veus progressistes, les consciències progressistes, tenim com a primera preocupació les persones, les d’aquí i les d’allà. Les que no tenen feina. Les que n’acaben de trobar. Les que lluiten per sortir del pou personal, sigui quin sigui aquest pou.
Com tantes altres vegades ha passat, però, resulta que el sobiranisme d’aquest país torna a oblidar-se que és sobiranista. Un esquifit ‘dret de decidir’ que corona un gastat ‘autogovern’ és tota quanta dedicació presta aquest manifest a la necessitat d’espolsar-nos de damunt el coll el jou espanyol.
Per descomptat, la paraula ‘català’ no hi és present. Ja sabem que costa, avui, fer-la servir, fins i tot entre nosaltres mateixos. Però és que, per no haver-hi, no hi ha tampoc l’adjectiu, molt més innocu i inofensiu, ‘mallorquí’. ‘Llengua’, sense adjectius, tampoc no hi surt. I ‘país’, que ens situaria a la terra d’on som i on vivim, tampoc. Per aquest manifest sabem que les veus progressistes procedeixen de les Illes Balears, i sabem que seran “la millor contribució a un govern democràtic”. Em costa d’imaginar ara mateix quin ‘govern democràtic’ és possible a l’Estat espanyol avui. El del PSOE de Pedro Sánchez que ja ha alertat que si ell és president Catalunya no serà independent? Ell, que no ha mogut un dit perquè l’Estat que governa deixi de tenir presos polítics a les presons? Les alternatives són encara més males d’emprendre: el PP de Pablo Casado o els Ciutadans d’Albert Rivera. No és pagat per riure. Ni Podem, ni, afortunadament, Vox, podran liderar cap govern. Pel que fa al paper de les Veus Progressistes illenques a Madrid, anirem malament si hi anam pensant que hem de “contribuir a un govern democràtic”. Hi anam per contribuir al benestar de les persones, totes, d’aquest país, del nostre. Comptant-hi el ‘nosaltres’ més ampli que ens puguem imaginar. I hi anam, també, i molt, per fer sentir la nostra veu i fer coneixedor a la resta de l’Estat que som un país que batega, amb un cor que glateix, mal que malalt, des de fa segles.
Potser no ho han dit perquè han pensat que no calia. Les coses que vulguem fer, les hem de dir, si no volem enganar ningú ni ens volem enganar a nosaltres mateixos. Hom podria pensar que no cal dir que ens encanta Guillem Balboa com a candidat. Però sí que cal dir-ho. Ens encanta. M’encanta. I estic segur que és el millor candidat possible per a aquesta coalició i per tenir, a la fi, una veu pròpia a Madrid. I encara més, estic segur que ens parlarà molt més clar ell que no aquest manifest insubstancial.
Esperaré delerós el programa electoral de Veus Progressistes. I esperaré l’expressió d’una voluntat de combat, d’una ànsia per aconseguir un millor finançament per al nostre autogovern, d’un neguit immarcescible de pervivència del nostre poble, de l’imperi de la dignitat per fer que les persones, totes, que vivim en aquestes talladures de terra catalana enmig de la mar tenguem un futur pròsper com a persones i com a país. I això, ara com ara, ho podem aconseguir de dues maneres: la primera, la demanda insubornable d’un millor finançament, d’un règim especial que reconegui els perjudicis de la nostra insularitat; i la segona, la demanda pertinaç d’un reconeixement per part de l’Estat de la nostra voluntat de ser. Si ha de ser així, jo vull aquest diputat. Jo vull Guillem Balboa al Congrés dels Diputats.
