OPINIÓ

Un 11S diferent?

Com era previsible, la Diada del passat 11S no ha estat com les que s'havien celebrat des de l'any 2012. Amb 600.000 manifestants, ha estat la menys concorreguda de totes, amb diferència. Només el 2016, amb 900.000 assistents, no es va aconseguir superar el milió de persones. En aquest sentit, ha estat molt divertit llegir algun dels titulars de la premsa ultraconservadora, devota de la rància i casposa monarquia i de raquítica concepció democràtica. ‘L'independentisme perd el carrer’ va ser un d'ells. Si la dreta, convocant tot Espanya, només va aconseguir reunir a Colón 45.000 persones, segons la Policia Nacional (els convocants, potser en estat esperitós-cannàbic, van parlar de 200.000), llavors podria dir-se que aquesta dreta ha perdut el carrer, el número, el nord i fins i tot la cartera i els dònuts. 

Però no ens enganyem. No ha estat únicament el nombre de participants el que ha canviat. També l'atmosfera, l'esperit, semblava diferent. Una espècie de cansament, de desencant i de decepció semblava reflectir-se en el rostre de bastantes de les persones que van acudir a la manifestació. Tenint en compte tots aquests sentiments, que ja es palpaven en els dies previs i que la (forçada) unitat d'anys anteriors havia estat indissimuladament feta fallida, de cap manera pot dir-se que la passada Diada hagi estat un fracàs. No obstant això, cal recapitular i analitzar els motius pels quals s'ha produït aquest canvi.

Al marge de les estratègies de cada partit, podríem apuntar dos errors que són determinants perquè es produeixi aquest desencant de què parlàvem. El primer va ser llançar el missatge que si es guanyava el referèndum, la independència de Catalunya seria qüestió de mesos. El segon (i no menor), va ser no preveure la inusitada i furiosa força que és capaç de desplegar l'Estat espanyol i la seva nul·la receptivitat democràtica en tot el que es refereix a Catalunya. Com era d’esperar, la independència de Catalunya no es va produir. No només això, sinó que en dates posteriors a l'1O van començar a sorgir discrepàncies i titubejos que no auguraven res de bo. En aquest sentit, la CUP va mostrar una coherència i determinació encomiables, però també va cometre errors. El més evident va ser oblidar-se d’una de les seves premisses inicials de condicionar el seu suport per avançar en el Procés, a assolir la majoria de vots independentistes, i no només d’escons al Parlament. Si s’hagués avançat en aquesta línia d’ampliació i acumulació de forces, potser s’haurien evitat patir segons quins curtcircuits.

Cal recordar que si Mariano Rajoy hagués retirat l'aplicació del 155, Puigdemont hauria dissolt el Parlament i hauria convocat eleccions. Finalment el 27O es va produir alguna cosa semblant a una declaració d'independència que en el mateix moment es deixava en suspens. A la plaça de Catalunya, les llàgrimes de tristesa es varen vessar quan encara no s'havien eixugat les de l'alegria. Va ser demolidora la imatge de la gent abandonant la plaça. No crec que la participació en el referèndum hagués estat menor si s'hagués advertit que aquell era un primer i necessari pas d'un camí que podia ser llarg, ple d'obstacles i dificultats i que es necessitaria molta voluntat i determinació perquè tingués un final reeixit. Aquest advertiment, almenys, hauria evitat la sensació d'engany que moltes persones han sentit.

Va ser un immens error de càlcul, d'una ingenuïtat infantil, no preveure l’esbojarrada violència que seria desplegada per l'Estat espanyol, com si no hi hagués precedents, com si les forces i cossos de seguretat es caracteritzessin pel seu escrupolós respecte als drets humans; sempre poc inclinades a intervenir en actes pacífics, sempre respectuoses amb les llibertats ciutadanes. La gent hauria d'haver estat advertida que això podia ocórrer, encara que és cert que aquesta vergonyosa i covarda violència va generar "una enorme ona de solidaritat que, ben canalitzada, podria regar immenses àrees d'insubmissió"*.

D'altra banda, la fallida de la unitat era francament previsible. Anna Gabriel té moltes més complicitats amb Teresa Rodríguez, que és andalusa, anticapitalista i està a favor del dret d'autodeterminació però potser no de la independència, que amb Carles Puigdemont, que és català, independentista i President a l'exili. Quim Torra té moltes més similituds amb Pablo Casado que amb David Fernández. Torra i Casado comparteixen i defensen els mateixos privilegis de classe. Teresa, Anna i David lluiten per abolir-los.

Tot el que podem anomenar el ‘Procés’ ha estat el major esforç col·lectiu, impugnatori i pacífic que ha conegut el món occidental en moltíssims anys. No es recorda res semblant. Hi ha moltíssims motius per sentir un immens orgull per tot el que s'ha fet. Seria un immens error pensar que no s'ha aconseguit res. Clar que s'han aconseguit moltes coses. És molt necessari ser plenament conscients d'això. I haurem de continuar amb la guàrdia ben alta durant i després d’aquesta tensa espera de la sentència del Procés i no deixar de reclamar cada dia la llibertat per a les preses i presos polítics catalans.

Res, cap concentració, cap manifestació, cap urna, cap papereta (sigui del Sí o del No), cap llaç groc, cap cartell demanant “Llibertat Jordis” mereix ser oblidat. Tots els actes tenen sentit. És imprescindible recompondre aquell esperit que va ser capaç d'emocionar tanta gent, aquella capacitat d'imaginació i de creació. Algun dia, Catalunya decidirà el seu futur, no en tinc cap dubte. A això hauran contribuït tots aquests esforços. Cada somriure i cada llàgrima hauran empès. I també és necessari saber que en aquest camí són necessàries les gents que no són independentistes, les que van participar en el referèndum i van votar No. Les que són senzillament demòcrates i solidàries. Sense elles tot serà molt, molt més difícil.

* Adaptació lliure d'una vinyeta d’’El Roto’ en la qual, després dels atemptats de l’11S, un potentat li deia a un altre: "Una bona canalització de la por ens permetrà regar immenses àrees de poder”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF