ABANS D’ARA
Opinió 02/12/2021

Diferència entre Voltaire i els volterians (1928)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

JOSEP PLA 1928
2 min
Diferència entre Voltaire  i els volterians (1928)

De l’article de Pla (Palafrugell, 1897-1981) escrit aquest divendres fa anys i publicat a La Veu de Catalunya (4-XII-1928). Per la seva experiència de corresponsal durant aquells anys prestava molta atenció a la política estrangera. A propòsit de Voltaire (París, 1694-1778) ironitza en aquesta peça sobre el periodista Georges de La Fouchardière (Châtellerault, 1874 - Saint-Brieuc, 1946).

Potser el més picant de tot el que ha passat al voltant de la darrera crisi ministerial francesa ha estat l’epíleg periodístic. Els fets són coneguts. El senyor Hennessy ha entrat en el ministeri. El senyor Hennessy és el mecenes de la premsa radical, el rei del conyac, el milionari de l’esquerra. El Quotidien, L’Œuvre, tenien preparats uns magnífics articles per demostrar que la solució donada a la crisi era un perill nacional. El senyor Hennessy ha fet, però, un signe... Trobant-se en descobert, els diaris han fet muts i a la gàbia i han passat l’esponja de la manera que han pogut, amb els ulls tancats. [...] El fet planteja, en efecte, una vegada més, el problema de la independència dels escriptors que viuen de dir-se independents. Preneu el cas de L’Œuvre. En aquest diari es publica una secció que signa el famós G. dc la Fouchardière, que és, potser, el millor tros de periodisme que es produeix en aquest moment a França. De la Fouchardière és un volterià agradable, un home que proporciona sensacions volterianes a deu cèntims cada vegada. Això ho jutjareu com voldreu. Tant se val. El meu punt de mira, en tot cas, és molt clar: a mi em sembla que si Voltaire visqués, estaria molt poc satisfet dels seus deixebles actuals. Trobaria, potser, que el voltairianisme no valia la pena d’haver-lo inventat si al capdavall havia d’esdevenir un fenomen condicionat per la cartera del rei del conyac. G. de la Fouchardière és un menjacapellans. Perfectament. És antimilitarista. Molt bé. És pacifista. Millor que millor. És un bon home. De primera. Tot això a França, però, són coses tan corrents que, de fet, no tenen cap mèrit ni cap importància. Hi ha una cosa més difícil a França. Això és: posar l’esquella al coll del gat. Vull dir, posar l’esquella al coll del rei del conyac. Voltaire té encara avui molt mala premsa. Els anys que passà a França, de jove, foren d’un servilisme repugnant. Els seus anys de Berlín són obscurs i tèrbols. A Potsdam fou un infecte cortesà. Però aquí s’acaba la primera vida de Voltaire. Després, és un home perseguit per la policia, és expulsat de tot arreu, és calumniat i queixalat. Esdevé un sense-pàtria i mor en terra estrangera, odiat. Ara bé: tot això té un cert mèrit i s’ha de respectar. Morir a l’exili és molt aviat dit. Té una grandesa indubtable, molt més grandesa que proporcionar sensacions volterianes i dir-se pomposament independent, tot mirant amb uns ulls canins i amables la caixa de cabals.

stats