Començaré per confessar-ho: em vaig creure, finalment, la possibilitat de fer una república, unilateralment decidida des de Catalunya, en contra de la voluntat de l’estat espanyol. Setmanes abans del referèndum de l’1-O vaig escriure un mail a la presidència del Govern espanyol; li vaig demanar si ens deixarien votar el plebiscit, i si d’alguna manera els resultats serien respectats. Vaig rebre resposta, alguns dies després, i va ser categòrica.
En cap cas permetrien fer res d’il·legal, i per descomptat que farien tot el necessari per mantenir la legalitat vigent i l’ordre constitucional. És a dir, que fins i tot un simple ciutadà com jo mateix podia saber-ho: l’estat estava disposat a tot per mantenir la seva integritat territorial. Quan van començar els cops de porra, poc després de les nou del matí del primer d’octubre, em faig esfereir, però no sorprendre: era el que m’havien dit. Tanmateix, des del sobiranisme es repetia el contrari: que bastava demostrar-li al món que Catalunya era capaç d’autodeterminar-se per començar a ser tractada com un nació amb un estat; que primer hom s’havia d’espolsar la por, i després actuar en conseqüència, i que la resta ja vindria sol, d’afegitó (els que repetien aquesta tesi amb més força ara callen o miren a una altra banda). El setembre anterior, tant el president de la Comissió Europea, JC Juncker, com la portaveu del Departament d’estat dels EUA, H. Nauert, havien dit públicament que respectarien els resultats del plebiscit, i que treballarien amb el govern que pogués derivar-se de les votacions. Això va fer pensar a molta gent, i m’hi incloc, que hi havia un pacte de fons, una estratègia pensada i treballada per part de la diplomàcia catalana, i que d’alguna manera, si es podia votar i guanyava el sí, de seguida plourien els reconeixements, les mostres de suport, i fins i tot altres formes d’ajut en forma de préstecs, inversions, etc.
Però no va ser així, i el que ens ha caigut a sobre ha estat una repressió desaforada. Presó, exili, autogovern tutelat, i, tot i el canvi de govern a Madrid, res d’important no canvia, encara que mentre escric això m’assabento que els presos polítics que estan a les presons de Madrid poden ser finalment acostats a presons catalanes, cosa que facilitarà les visites familiars.
El voluntarisme no basta, en política, perquè depens fatalment dels que no pensen com tu, sobretot si tenen molt més poder. La consellera Ponsatí, des d’Escòcia, on treballava abans i on està salvada ara de les urpes de la judicatura espanyola, ha dit obertament que tot plegat fa ser una escenificació, i que no hi havia res pensat per fer valer els resultats del plebiscit. Però això, que em penso que hauria de motivar crítiques molt agres, ha servit més aviat per al contrari, per incentivar un independentisme que no té altre pla que la crítica a l’estat i a la xerrameca d’un altre independentisme que sempre preferirà les nòmines de quatre i cinc xifres de l’autonomisme polític que no la fredor de les presons i les expectatives de llargues condemnes. Ara mateix s’actua així, encara que potser de cara al públic es diguin unes altres coses. El sobiranisme està molt enfadat, i trist, però és de suposar que aviat entrarà en una fase d’acceptació (després de la frustració i la depressió). S’haurà d’acceptar tot allò que, dit ara, encara sona a claudicació: que era i continua sent impossible crear una república unilateralment dins una monarquia armada, i en contra de la voluntat d’una bona part dels teus conciutadans. L’altra opció és tornar al pols, a la batussa, a uns fets d’octubre no refrenats pel sentit comú i enviar el sobiranisme al calvari.
