06/09/2022

Una Diada marcada

3 min
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, en l’acte d’Esquerra a la Diada del 2019.

Anunciant que no assistiria a la manifestació de l'ANC de l’11 de setembre, perquè no compartia el plantejament crític amb els partits polítics i les institucions catalanes, el president Aragonès ha marcat la Diada. Un gest d’autoritat tan significatiu com inesperat. El president sembla haver entès que la primera obligació d’un governant és defensar la institució que representa. I ho ha volgut deixar clar. Aragonès, en canvi, reconeix el sentit unitari i respectuós d’Òmnium Cultural i s’apunta als seus actes.

Una Diada que ja venia desmanegada, a conseqüència de la inacabable ressaca de l’octubre del 2017, entra ja directament en el terreny de la confrontació dins de l’espai independentista. Una expressió més d’una realitat indissimulable: aquest magma convuls anomenat Junts per Catalunya no aconsegueix estabilitzar-se i viu en estat de frenètic recel d’Esquerra Republicana, que porta ja un cert temps a ritme de força tranquil·la que posa la política per davant de l’agitació. És la diferència entre una estructura consagrada de partit i de lideratge i un batibull de personalitats amb agenda pròpia, de grups d’interessos i de famílies ideològiques en efervescència permanent, sense acabar de definir ni el trajecte ni el ritme a seguir. Exhibeixen el programa de màxims sabent perfectament que no hi ha estratègia sinó bla, bla, bla de paraules majúscules que, a còpia de repetir-les sense avançar, no fan més que perdre valor i credibilitat. És l’apoteosi de l’estancament: ho volem tot però com que no podem ens quedem amb res. Això sí: ens queixem dels altres perquè no fan prou.

I, tanmateix, així el teixit es va esfilagarsant. ¿Quant tardarà el Govern a entrar en crisi definitiva: serà abans o després de les municipals? Mentrestant, qui no bada –i ara mateix sembla que el PSC està prou al cas– va parant la mà per veure què li cau, a mesura que es va assumint el que és evident: que la gran promesa ni va estar a l’abast en el seu moment zenital (octubre del 2017) –i per això es va donar per no fet el que es va fer (la retòrica declaració d’independència)– ni ho està ara; i que si es vol avançar en alguna direcció s’han d’adequar els objectius a les realitats.

No va ser ni podia ser. Costa d’acceptar i tanmateix és necessari fer-ho. Ho oblidem sovint, però el gran èxit del 2017 van ser les urnes: aconseguir posar-les sense que el govern espanyol les detectés. Una humiliació per als poders de l’Estat que van compensar amb la brutal resposta política, policial i judicial. Aquell èxit va fer creure que es podia anar més lluny. I era un miratge. No hi va haver la cintura necessària per parar i guanyar temps. I cinc anys després, mentre alguns, amb Esquerra Republicana al capdavant, intenten adaptar-se a un nou marc, els altres –presoners dels seus conflictes d’interessos interns– pretenen seguir alimentant les il·lusions encara que sigui al preu de fer créixer encara més la frustració. I així estem, en una espiral sense fons. En aquest marc s’entén el gest del president Aragonès de posar la institució per davant. La realitat és tossuda: les xifres no enganyen, ara mateix el llindar de l’independentisme està en els dos milions de vots, i és evident que no n’hi ha prou. I la insistència en fer creure que seria suficient una voluntat real dels que governen perquè el programa de màxims estigués a l’abast és falsa.

A tot Europa entrem en una fase molt complicada, sota l’ombra de la guerra, amb notícies inquietants sobre el futur immediat de l’economia, amb afectació directa en la vida quotidiana de la majoria, i amb les dretes autoritàries en expansió (beneïdes ja pel Partit Popular Europeu). Una retòrica de combat que ni tan sols serveix per llepar-se les ferides de la llarga ressaca no porta enlloc. La situació és massa greu per passar-hi de puntetes amb promeses que no miren a terra. O l’independentisme recupera la coherència com a govern amb una estratègia en el marc del que és possible o la tendència serà a l’evaporació, amb fugues cap a l’abstenció o cap a altres territoris. Qui sap si després del cicle electoral que s’obre ens trobarem que tornen les aliances sobre l’eix dreta/esquerra en detriment de l’eix unionisme/sobiranisme.

stats