El dia en què ens vam equivocar
L’actual i greu atemptat a la sobirania del Parlament de Catalunya forma part, en primer lloc, de la voluntat de l’estat espanyol de guanyar la batalla a l’independentisme a través de tot un rosari d’agressions, principalment judicials, a les institucions d’autogovern. Se les responsabilitza d’haver alimentat el sobiranisme, i ara se’n volen revertir els efectes reduint-les a ser un artefacte inofensiu, humiliant-les dia sí dia també, fins a convertir-les en un instrument d’espanyolització, com el que Wert volia que fossin les escoles catalanes.
ARA BÉ, aquest envalentiment de l’Estat per girar l’autonomia catalana contra els catalans té la seva arrel en un primer error, diguem un gest de desconcert, de les nostres pròpies institucions. Em refereixo a la dòcil acceptació de l’aplicació de l’article 155, amb dues decisions que -sí, torneu-me a dir llirista- no m’esperava. D’una banda, imaginava que, si més no els diputats independentistes, es resistirien a la suspensió de la legislatura tancant-se dins l’edifici del Parlament fins que la policia els en fes fora de manera violenta. La imatge dels diputats desfilant emmanillats cap a les furgonetes policials s’hauria afegit eficaçment al descrèdit internacional per la repressió policial de l’1-O.
L’ALTRA DECISIÓ que no vaig compartir -ho vaig escriure aquell 31 d’octubre aquí mateix-, però que vaig acceptar per lleialtat als llavors líders perseguits, va ser l’acatament de la convocatòria anticipada d’eleccions del 21-D. La seva escassa legitimitat democràtica, les condicions adverses amb què s’hi participava i la convicció que l’Estat i els seus aparells de propaganda s’abocarien a condicionar el vot, les feien inacceptables. És cert que la majoria independentista -tot i que el partit més votat fos Cs, enemic declarat de Catalunya- va ser llegida com una gran victòria. Però no ho era.
EN PRIMER LLOC, no va ser una victòria perquè les condicions imposades autoritàriament a les eleccions d’aquell infaust 21-D expliquen el triomf del partit que més mal ha fet a Catalunya. Nascut per dividir-nos en allò que ens és troncal, la llengua, també ho ha fet a l’escola i en l’ús de la llibertat d’expressió en l’espai públic, i ha creat un clima de crispació mai vist. Que quatre anys després de Cs ja no en quedi gran cosa, ni és un consol ni fa el mal menys greu, perquè ha arrossegat -a la seva dreta i a la seva esquerra- a estratègies polítiques de futur pensades per aprofitar el malestar que ha creat.
PERÒ, en segon lloc, no va ser una victòria perquè va contribuir com mai a una divisió de l’independentisme que no ha parat de créixer. L’oposició d’ERC a elegir el president legítim a l’exili, el paper de la CUP impedint l’elecció de Jordi Turull o l’abandonament de tots plegats del president Quim Torra al caprici de la Junta Electoral Central, fins als fets d’ara mateix, tot és resultat d’haver acceptat aquella mascarada d’eleccions. S’ha fet molta broma amb les capacitats polítiques de Rajoy, però n’hi ha una d’indiscutible. Rajoy sabia controlar els temps de la política, generalment amb una aparent inacció esperant que passés la tempesta, però en aquesta ocasió amb una imprevista rapidesa que li va permetre capgirar el torcebraç que havia perdut l’ 1-O.
NO SABEM què hauria passat si el 27 d’octubre del 2017 una majoria de diputats haguessin decidit no abandonar el Parlament. I tampoc mai no sabrem què hauria passat si l’independentisme no s’hagués presentat a unes eleccions trucades, ni com hauria sobreviscut a un hipotètic nou govern i Parlament aconseguit amb menys electors que els del referèndum de l’1-O. Però el que és segur és que ara no estaríem en aquesta patètica situació en què, es faci el que es faci, guanya l’Estat perquè és qui determina les regles de joc del terreny en què ens va fer entrar. L’acceptació d’un marc polític indigne ha arrossegat l’independentisme a la indignitat, i no serà fàcil sortir-ne.
