Joan Ferrer Ripoll
12/08/2022

El dia que vaig anar sol al cinema

3 min

Era la darrera projecció als antics cinemes Renoir de l'Escorxador de Palma. Els habituals hi acudírem per deixar-nos impregnar per la màgia de la sala gran, la foscor, la remor de crispetes i l'emoció de quan comença la projecció. En acabar el film, llàgrimes de tots els treballadors que s'acomiadaven de la seva empresa que acabava d'anunciar fallida i el tancament definitiu de les sales. Vaig guardar l'entrada d'aquella pel·lícula convertida en un fetitxe sentimental. Era el 2012, any de retallades per una crisi provocada pels especuladors. L'anomenat cinema 'independent', en versió original i eminentment europeu, era una altra baixa que s'havia d'afegir a l'escena cultural. Palma perdia el millor exemple dins aquesta categoria que havia aconseguit despertar l'interès per produccions que molt sovint s'escapaven dels circuits més comercials.

Però la mala notícia es transformà aviat en un projecte impulsat per un grup de persones que cregué en una utopia: crear un cinema que permetés omplir el buit que havien deixat els Renoir amb una fórmula de gestió oberta i participativa. La iniciativa, batejada Cineciutat, fou un oasi enmig de la mediocritat que es fomentava des de les institucions governades pel PP que imposava un full de ruta de menyspreu a una àrea sempre molesta o accessòria: la cultura.

Cineciutat va néixer dels esforços dels qui vam creure en el projecte i, malgrat els somriures emocionats de les primeres projeccions, no vaig poder evitar la solitud. Els responsables de Cultura de l'Ajuntament i altres institucions giraren l'esquena al projecte. Tenien altres cites a la seva agenda: aprimar l'Administració, desmuntar la Sanitat i l'Educació Pública o implantar les seves particulars obsessions contra la plural identitat de les nostres Illes.

El cinema ha continuat i ha sobreviscut a forts entrebancs: l'auge de les plataformes digitals i una pandèmia. Però s'han mantengut, amb una programació regular, i les portes de l'edifici modernista han continuat acollint els que estimam el cinema. Fa poc, dues bones notícies: el batle socialista José Hila anunciava que l'Ajuntament de Palma cedirà gratuïtament l'ús de la sala, el principal puntal per garantir la sostenibilitat econòmica d'un projecte que té prop de 800 socis i que ha esdevengut en un espai de cultura imprescindible. Simultàniament, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, va escollir Cineciutat per presentar la implantació del Bo de Cultura Jove que suposarà, per als que compleixin 18 anys durant 2022, una aportació de 400 € per tal de democratitzar l'accés a diversos productes culturals: arts en directe, patrimoni, arts audiovisuals (inclòs el cinema!), productes culturals en suport físic, digital i en línia, etc.

És necessari puntualitzar que en cap cas es tracta d'una acció devaluadora de les arts i la cultura. Interpretar-ho així denota un indissimulat classisme que rebutja igualment els avenços en l'estat del benestar a altres àmbits: la gratuïtat de les escoletes de 2 a 3 anys o els descomptes a partir de setembre en el transport públic, superiors als de la resta d'Espanya. Tampoc podem pensar que el bo jove sols seria raonable si s'adrecés a persones en exclusió social, assimilant erròniament el foment de l'equitat amb la caritat. 

Hem de prescindir d'una concepció de la cultura com un reducte elitista, on sentir-se abrigallat per aquells que sols pensen o parlen com un mateix, un calaix de protecció a ultrança d'un reducte exclusiu. La cultura pertany irrenunciablement a l'esfera pública i les administracions han de participar activament per garantir-hi l'accés en igualtat de condicions. I això també implica atreure nous públics a les produccions culturals, una assignatura encara pendent per part de moltes institucions del nostre entorn que necessiten obrir-se, encara molt més, a noves manifestacions, llenguatges i treballar més a peu de carrer, barri a barri.

El bo permetrà a molts de joves poder apropar-se a manifestacions culturals que els poden haver resultat fins aleshores inaccessibles, amb un èxit que sembla garantit si prenem l'exemple de França, on gairebé el 80% dels usuaris de la mesura han optat per la compra de llibres. Els que parlen des del privilegi no ho entendran, però els que tenen inquietuds culturals des de ben joves i no gaudeixen del matalàs d'una família benestant, sempre tenen la por d'equivocar-se en la tria del producte cultural al qual volen aproximar-se. Aquesta por al fracàs en la selecció ha apartat molts joves de fruir d'experiències que, en cas d'haver-se-les pogut permetre, els haurien obert moltes portes a nous móns d'expressió artística, inclosos els professionals. Una situació que el bo cultural ha de revertir.

Joan Ferrer Ripoll és diputat del PSIB-PSOE i secretari de Cultura dels Socialistes de Palma

stats