El dia a dia d'un conductor a Andorra que vol anar a la feina

Aparcar al Principat és com un repte a vida o mort, on els dèbils són els primers a caure

Em desperto al matí i el primer que faig és pensar: "Avui serà un bon dia". Després d'una dutxa fresca, esmorzo el primer que trobo i vaig a buscar el cotxe per baixar d'Encamp a Andorra la Vella amb prou temps per arribar d'hora a redacció. Condueixo pel carrer Prat de la Creu i començo a observar, com ja és habitual, una jungla de cotxes i conductors histèrics que com si els perseguís un tsunami, condueixen carrer amunt i carrer avall buscant una plaça on poder deixar el seu vehicle, tots ho aconsegueixen menys jo. De mica en mica vaig perdent la paciència i començo a entendre les raons per les quals, sovint, una carretera a primera hora del matí pot transformar la persona més dòcil i innocent en una autèntica bèstia depredadora amb els ulls immersos en sang viva. Aparcar al Principat és com un repte a vida o mort, els dèbils moren i els forts sobreviuen.

Res, les zones verdes romanen totes ocupades, però espera, allà al fons de tot sembla que hi ha un forat que brilla com si fos aura celestial, ho he aconseguit, ningú davant, ningú rere meu, la dreta i l'esquerra estan lliures, anem cap allà. A pocs metres ja de complir una de les missions més difícils de primera hora del matí, del no res apareix un vehicle fantasma que en qüestió de segons destrossa les teves expectatives i et treu el lloc. En moments com aquests no pots evitar passar pel seu costat i mirar fixament amb cara d'odi l'intrús que t'ha deixat amb cara de ruc. El mires i ell et mira de reüll, esperant que passis de llarg, tot i que un és conscient que per dins està rient de la cara d'idiota que se t'ha quedat.

Un altre espai lliure, però no es pot aparcar perquè segons sembla estan fent obres, més endavant un altre, seguit d'uns quants més, i això fa sospitar la veritat. Per què ningú aparca aquí? Quan alço el cap, observo un cartell informatiu amb informació confusa que et diu que està permès aparcar, sí, però de tal hora a tal hora no perquè és un lloc reservat pels autocars escolars, això cada dia de la setmana excepte dissabte i diumenge. Dimecres, a banda de l'horari esmentat, tampoc es pot aparcar de tal hora a tal hora, coincidència, justament són les hores en les quals més necessito tenir el cotxe aparcat. Penso a fer-li una foto al cartell i enviar-la al col·lega Dan Brown, pot ser que li serveixi per escriure un nou 'best-seller'.

Finalment, després d'uns quants minuts eterns i sota la calor d'un sol asfixiant, el Déu que diuen que viu al cel deixa de riure a la teva costa i posa davant teu un lloc esplèndid on deixar el cotxe la resta del dia. És zona verda, s'ha de pagar, però no passa res. Mires amunt, mires avall, i no veus cap màquina on introduir monedes per treure un tiquet. Preguntes a la primera persona i et diu: "La màquina, és allà dalt de tot". Tenint en compte que el carrer Ciutat de Valls (lloc on un acaba com a última opció) és com escalar l'Everest anant de genolls, la veritat no fa molta gràcia. Saps què?, passo del tiquet. Vull pagar, però si per fer-ho haig de participar en una ultratrail, passo.

A la nit, quan tot se t'ha oblidat, em trobo un paperet al parabrisa. Serà una nota d'una admiradora? Serà potser una butlleta premiada que em permetrà retirar-me? No, és una multa que et recorda que l'endemà, el malson torna a començar. Senyors i senyores, mandataris i mandatàries dels diferents comuns, entenc que vivim en un país saturat de cotxes, tinc clar que jo no sóc un príncep que ha de tenir les coses fàcils, però almenys, unes zones d'aparcament gratuïtes serien una bona recompensa per aquells que ens les veiem negres per aparcar a primera hora del matí. En cas contrari, uns parquímetres accessibles ja seria suficient. Moltes gràcies.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF