22/07/2022

Els déus han d’estar bojos

4 min

Podem i, en particular, Pablo Iglesias, va ser considerat una amenaça existencial per al manteniment de l’statu quo sorgit de la transició. Alguns mitjans de comunicació no varen tenir cap inconvenient, ni escrúpol, a sobrepassar els límits tolerables de la deontologia periodística per fer-los front. Aleshores, el PP, valent-se de la majoria absoluta, havia replicat als moviments socials sorgits entorn al 15-M amb l’aprovació de la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda com a 'llei mordassa', i la reforma del Codi Penal. Però no caminaven sols, aquí on l'Estat no arribés hi arribaria el seu clavegueram més profund.

En aquest sentit, es podria dir que no ha causat cap sorpresa el contingut de la conversa gravada per l'excomissari José Manuel Villarejo, en què, a més d’ell, participen el director de La Sexta, Antonio García Ferreras, i el directiu d'Atresmedia, Mauricio Casals. Parlen, sense cap complex, de l'origen de certes informacions falses sobre Pablo Iglesias, publicades per la cadena i altres mitjans de comunicació. S'intuïa, feia temps, que la cosa anava per aquí. Però, ara que uns enregistraments ho treuen a la llum pública, resulta molt significatiu el dens silenci –excepte honroses excepcions– que s'ha estès sobre la qüestió. Uns fets d’una gravetat majúscula, que atempten directament contra els principis bàsics de la convivència democràtica.

L’article 20 de la Constitució reconeix i protegeix el dret irrenunciable dels ciutadans “a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”. La doctrina del Tribunal Constitucional, en relació amb la llibertat d'informació, perquè sigui llegítima, entén que han de concórrer els requisits d'interès i rellevància de la informació divulgada i que la informació sigui veraç. No entrarem si l’ordenament jurídic espanyol té instruments adequats per donar garanties suficients d’una llibertat d’informació eficient per als ciutadans. En el cas de les converses enregistrades queda clar que en cap moment els protagonistes pensaren que la informació publicada tenia la consistència necessària per ser considerada veraç i, malgrat això, la feren pública de manera espúria.

No cal dir que la informació falsa no és neutra. En aquesta ocasió tenia com a objectiu subvertir els resultats electorals i influir en contra d’una de les forces polítiques, que les enquestes venien donant com a possible guanyadora. D'això se'n diu, simplement, colpisme; afegir-li el qualificatiu 'informatiu' seria poc respectuós amb la resta de mitjans i de professionals de la informació. Darrere la creació i difusió d’aquesta informació falsa hi havia una trama formada per policies (patriòtics, és clar), alguns jutges, membres del poder econòmic i periodistes. Una veritable organització per delinquir i subvertir la voluntat popular. Pur squadrisme. Per això el silenci, especialment l’institucional, que s'estén al voltant de l'assumpte fa tant de mal.

Aquesta setmana la Fiscal General de l’Estat ha dimitit. Ingènuament, en assabentar-me de la notícia, vaig pensar que era la primera víctima de l’escàndol Ferreras. No era així, era per problemes de salut, lamentablement. Sincerament, crec que el president del govern és la primera persona a qui hauria de interessar que l’assumpte s’investigués, ja que del no sorpasso de Podem el principal beneficiat en va ser ell. Però sembla que serà que no. Els caps d'estat de Mèxic, l'Argentina, Colòmbia, Xile i Bolívia, països on el grup Planeta (propietari d’Atresmedia) té interessos econòmics, han denunciat públicament l'operació d'assetjament. Amèrica Llatina és sensible als cops d’estat. Aquí sembla que hem oblidat el passat.

El silenci i la indefensió davant la falsa informació i la condescendència amb la subversió de la voluntat popular poden conduir a desesperació o a l’absurd vital més profund. Efectivament, “els déus han d’estar bojos”. He tornat a visionar la pel·lícula del director sud-africà Jamie Uys i penso que Xi, el protagonista boiximà, encaixa perfectament com a símbol errant de la resistència activa. Xi vivia feliçment amb la seva petita comunitat al desert del Kalahari. Tot va canviar el dia que un pilot, que sobrevolava el lloc en avioneta, va llançar des del cel una ampolla de vidre clàssica de Coca-Cola, un símbol capitalista per antonomàsia. L’atzar va voler que caigués al costat del nostre personatge.

La comunitat de Xi creurà que aquest estrany artefacte és un "regal" dels déus i li donarà múltiples usos. Però, el fet que hi hagi una sola unitat, que han de compartir, fa que aflori l’individualisme, abans inexistent, i es creï una tensió que causarà conflictes entre ells. Ràpidament es convertirà en “la cosa maligna”. Xi decideix que el millor es retornar-la als déus. Davant la manca de resposta, decideix iniciar un viatge cap al final de la Terra per desfer-se’n definitivament. Camina, perseverant, per terres desconegudes a prova de tot tipus d’incomprensió, fins a aconseguir arribar al capdamunt d'un penya-segat des d'on contempla una immensa vall coberta de núvols baixos que interpreta com la fi de la Terra, lloc on llançarà “la cosa maligna”, per donar mitja volta i tornar a casa seva satisfet de tornar a ser lliure.

Cal que cadascú tingui la persistència i tenacitat necessària per trobar tots junts el mar de núvols on llançar les coses malignes que hi ha a la nostra democràcia imperfecta.

Celestí Alomar és geògraf

stats