11/03/2021

Deures per al nou Govern

4 min
Pere Aragonès al Parlament.

És d’agrair, i per tant és una bona notícia, que, a diferència del que acostuma a ser habitual, d’ençà de les eleccions catalanes del 14 de febrer no hàgim viscut una negociació paral·lela a través dels mitjans de comunicació per pressionar les altres parts amb filtracions interessades (disculpin la redundància, perquè les filtracions sempre són interessades). No obstant, no sembla tan bona notícia que calgui arribar fins al darrer minut del partit per conèixer el desenllaç de com es compondrà la mesa del Parlament.

Tothom reconeix, almenys en públic, que és urgent formar un govern, que sigui estable i consistent, per poder afrontar els grans reptes d’aquesta legislatura, que tenen tres eixos principals: cal fer front a l’emergència social i econòmica provocada i agreujada per la pandèmia, cal abordar una estratègia eficaç en relació amb els fons europeus de reconstrucció i cal acordar una estratègia guanyadora sobre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Els tres eixos són igualment importants i prioritaris i estan relacionats entre ells, per molt que hi hagi qui els presenti deslligats.

L’emergència social és una realitat. Hem recuperat nivells d’atur propis de la llarga crisi iniciada el 2008, molts expedients temporals d’ocupació passaran a ser definitius i cada dia més empreses, de determinats sectors, es veuran abocades a presentar concurs de creditors. L’atur juvenil frega el 40% i s’ha incrementat notablement la precarització del treball, sobretot entre les dones. I en el conjunt del país ja superem el milió i mig de persones, més del 20%, que viuen per sota del llindar de la pobresa. Potser tot això no obre portades ni fa grans titulars, però és la crua realitat de molta gent. La pobresa infantil, la bretxa digital o els problemes per accedir a un habitatge són urgències que el Govern ha de poder atendre sense demora.

 I, des del punt de vista estratègic, els fons europeus per a la reconstrucció, que algú equipara a un nou Pla Marshall, representen una veritable oportunitat històrica per modernitzar les bases de la nostra economia. Un Govern fort i fiable tindrà més capacitat per obtenir una porció més justa del pastís que repartirà l’Estat i podrà defensar millor els projectes que generin més valor afegit. En l’àmbit de l’economia verda, de la recerca biomèdica o de les telecomunicacions i en les polítiques de digitalització, també del sector públic, una gestió encertada d’aquests fons és clau per reforçar una economia tan vulnerable com la nostra, que no ha pogut resistir com caldria els devastadors efectes d’una pandèmia. He escrit en aquestes mateixes pàgines que, per a un país com el nostre, la recerca i la ciència són com el petroli, i seria imperdonable que en el context actual no es prenguessin les decisions encertades.

Al conjunt del país, més del 20% de persones viuen per sota del llindar de la pobresa.

L’emergència social i els fons europeus no són qüestions que puguin estar al marge del conflicte polític que existeix entre Catalunya i l’Estat. Les eleccions del 14-F van donar una majoria del 52% a les forces polítiques independentistes. Aquesta dada, sense ser concloent per ella mateixa, dona un plus de legitimitat a les reivindicacions del nou Govern que liderarà Pere Aragonès. Tanmateix, és cert que aquesta majoria independentista no respon a un plantejament coincident sobre la manera d’avançar i, en conseqüència, l’estratègia política que s’acordi ha de ser capaç de compartir els elements principals en què tothom està d’acord. Cal seguir reforçant aquesta majoria per guanyar capital polític i força negociadora, cal mantenir oberta la via del diàleg perquè l’independentisme mai no pot perdre aquesta bandera, cal seguir internacionalitzant la causa catalana al món i cal buscar solucions polítiques a la intolerable repressió que exerceix l’Estat sobre l’independentisme. En el tracte que rebi l’estimada Meritxell Serret, que acaba de tornar de l’exili de Bèlgica, tornarem a veure si preval la justícia o la venjança -en la revocació del tercer grau dels presos polítics i el suplicatori dels eurodiputats exiliats ja hem vist què ha passat. 

Entorn al referèndum i l’amnistia hi ha avui un gran consens que va més enllà dels límits dels partits independentistes, i el nou Govern hauria de posar-se al capdavant d’aquests objectius polítics. Qui cregui que ja som prou i que tot depèn només de la determinació que es tingui probablement fa un diagnòstic massa voluntarista de les pròpies forces. Convertir en inevitable el referèndum que avui sembla impossible hauria de ser el gran objectiu compartit. I per aconseguir-ho, coses que hi ajuden són governar bé i convertir la Generalitat en una institució propera, ambiciosa i eficaç.

Tenir un govern sòlid a Catalunya és urgent. Cal que el lideratge del nou president no deixi lloc a les deslleialtats entre socis i centri les energies en assolir els grans objectius. Per això, si per interessos de partit algú tingués la temptació de creure que això no és tan important o entengués que una repetició electoral podria tenir virtuts, estaria cometent un error costosíssim que el conjunt de la ciutadania no mereixem.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia

stats