OPINIÓ

El deure de decidir

A una rotlada, una amiga jove explica la seva frustració davant d’un dilema que considera injust: seguir una carrera professional d'èxit i projecció pública o centrar-se en l'experiència personal i familiar, i acceptar els reptes de la maternitat. Les altres amigues mostren una rotunda empatia –qui no s'hi ha trobat?–; algunes, amb inusitada vehemència, ho eleven al discurs general sobre el patriarcat –els homes no han d'elegir–; altres passen a la fase dels consells i les recomanacions. La conversa es perd entre relats d'anècdotes diverses que il·lustren qualsevol afirmació i la contrària.

Ni la una ni les altres semblen haver-se adonat que, a pesar de la transcendència i dificultat de la decisió i dels molts inconvenients que encara arrosseguen en exclusiva les dones, el dilema de l'amiga explicita dues quotes de llibertat absolutament inimaginables fa només uns anys (o, encara ara, en altres latituds): 1, tenir una carrera professional d'èxit i de projecció pública, essent una dona, i, 2, prendre lliurement decisions rellevants sobre la pròpia maternitat (acceptar-la, ajornar-la o descartar-la).

Paradoxalment, però, la multiplicitat d’oportunitats, la diversificació dels escenaris i l’augment de les opcions no simplifiquen la tria, sinó que la compliquen extremadament. Sovint fins a la frustració. No volem triar: ho volem tot.

I no és una qüestió menor, sinó un autèntic signe del temps, substanciat en proves quotidianes com la munió d’apps inventades per ajudar-nos a quedar amb els amics: Doodle, Framadate, Bash, ProPartyPlanner, Seeyouall, VenAki, Groopify... Repetesc, plataformes digitals per fer una cosa –abans– tan senzilla com quedar amb els amics, i que ara resulta un autèntic suplici, perquè tothom té una infinitat de plans que vol encaixar sense haver de renunciar a cap.

La facilitat per muntar i desmuntar les cites –ja enviarem la ubicació apressada en el darrer moment, o les  disculpes de WhatsApp a darrera hora– afebleixen el compromís amb l’esdeveniment, i esvaeixen la formalitat i la fiabilitat. Tot una mica desconcertant. Especialment si hi afegim un nou ordre de prioritats: “Disculpa, pensava venir al funeral de ton pare, però és que m’ha sortit un sopar...”.

Les creixents dificultats per elegir contaminen totes les facetes de la vida personal o col·lectiva: demanam millores urbanes, però ens queixam de les obres; ens agraden els barris tranquils, però volem arribar pertot en cotxe; demanam una major despesa pública en totes les àrees, però trobam que la càrrega impositiva és excessiva; ens queixam dels polítics poc resolutius, però exigim llargs processos participatius; volem una administració ràpida i eficaç, però demanam l’augment de controls i garanties; ens preocupen per igual la baixa natalitat i la superpoblació; trobam que el turisme contamina i satura, però no perdonam ni un viatge; volem viure al camp però amb tots els serveis de la ciutat... Res, que se’ns ha atrofiat la capacitat de decisió, altre temps signe de maduresa.

I és en aquest context de greus dificultats per triar un o altre camí en cada cruïlla de la vida, que s’emmarquen les polèmiques declaracions de Josep Borrell entorn del compromís dels joves en la lluita contra el canvi climàtic.

Certament, el to no va ser el més adequat i va demostrar una temeritat digna de millor causa, transitant jardins complicats que era evident que li rebotarien a la cara. El tema de fons, però, el clava.

Som partidària de parlar als infants i als joves amb franquesa. De no fer-los indefinidament ‘melensucrats’. De no infantilitzar-los ni fer-los la pilota. I de no acceptar el joc del que és políticament correcte més del que sigui estrictament necessari.

En aquesta qüestió, l’autèntic tema de fons són els costos personals i col·lectius que es derivaran del canvi de model que exigeix l’emergència climàtica. I la referència de Borrell als miners polonesos és especialment encertada. Els costos socials del canvi climàtic (no viatjar menys en avió, eh?, sinó directament quedar sense feina) s’han de començar a posar damunt la taula.

És veritat que les anàlisis de l'impacte econòmic del canvi climàtic han millorat (davallada del 20% del PIB a 80 anys vista), però intuesc que aquestes meritòries investigacions acadèmiques seran més males de transmetre als treballadors europeus que les seves dificultats per arribar a final de mes. Basta recordar la reacció de les classes populars franceses davant una mesura a priori tan eco-friendly com la pujada del preu dels carburants.

Parlar-ne no significa posar-hi traves. Al contrari, significa apostar per la claredat, la decisió i la celeritat. Però ja ho veis. 15 anys després del famós documental d'Al Gore, totes aquestes qüestions continuen resultant extremadament incòmodes.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF