17/09/2021

Dessacralització turística i moment zero

4 min

La temporada turística en curs està resultant alliçonadora, està servint per esbrinar quina serà la nova realitat turística i quins seran els nous comportaments en el consum. En aquest sentit, s’ha de dir que el primer avís que envia és que caldrà tenir molta cura a crear sistemes d’informació i d’anàlisi nous, amb indicadors diferents dels actuals, alguns dels quals s’han revelat vulgars. Però, si bé no es podrà afrontar el futur sense un coneixement profund de la realitat, la informació no és suficient, farà falta una revisió de qui som com a comunitat. No obstant això, en el meu parer, la temporada ja està servint, si més no, per posar en dubte el negacionisme que abandera un optimisme vacu i conservador en favor de mantenir l’status quo, sota l’argument que després de la pandèmia tot tornarà a ser com abans. Dia a dia, s’està veient que amb aquesta idea immobilista no es va enlloc. 

Ben al contrari, m’atreviria a afirmar que a aquestes altures d’any, i just a l’inici d’un nou curs polític, tots els símptomes condueixen a fer pensar que estam en moment zero. En el tret de sortida d’una transició cap a un futur diferent. Una next generation conforme a la nomenclatura de les institucions europees. Però, també, una hora zero en el sentit més profund del concepte, en la idea hegeliana “d’instal·lació d’una llar” comuna. Un transcendental i radical moment necessitat de noves normes i regles de joc que permetin deixar arrere la insostenible frugalitat de l’actual societat de consum i retornar a relacions basades en els conceptes de durabilitat i sostenibilitat. També, en els de solidaritat i cooperació. Pensar en el temps no com a sinònim de velocitat, sinó com a magnitud habitable. Déu n’hi do, doncs, un moment d’una transcendència quasi fundacional, pel que fa a canvi de paradigmes.

Hauríem de reflexionar seriosament, per exemple, sobre si interessa que els espais naturals protegits per una llei, que va ser pionera en el seu dia, circulin per les xarxes a una velocitat endimoniada per convertir-se en objecte d’un consum desaforat i efímer, lluny de generar una satisfacció duradora als sentits. L’esforç col·lectiu i la lluita reivindicativa d’anys consumits en la foguera de les vanitats en fràgils i frugals likes. O si els 60.000 euros gastats per l’ajuntament de torn en seguretat mai es podran rescabalar amb les taxes municipals tributades per l’activitat que generin els amants dels selfies i de les eternes coes a ple sol.

O si l’elefantiasi demogràfica no es correspon més al model d’“espai comercial a cel obert”, de l’economia de llibertat de mercat al servei de les corporacions, que a la casa comuna habitable d’una societat estructurada. Segurament, és impossible trobar en el món un altre cas com el de les Balears, en què la població hagi crescut un 51,9% en els darrers 30 anys (tres vegades més que el seu estat de referència). Un creixement totalment inassimilable a curt termini i social i culturalment absolutament desestructurador. I, per si no fos suficient dramàtica la situació, la projecció que fan els experts a 10 anys vista continua amb un ritme de creixement similar, mentre que el de l’Estat tendeix a estancar-se. Efectivament, espai comercial a cel obert. Una realitat que lluny de ser sinònim de prosperitat i benestar, ho és d’empobriment i depressió, de desigualtat i injustícia, i porta la comunitat a una situació límit. La Babel del model de consum expansionista. Podríem continuar esmentant altres situacions.

Passem directament al tema turístic. Deia que l’estranya i desigual temporada d’enguany estava sent alliçonadora, especialment per la irrupció de la imatge de moment crític, de cruïlla transcendental, que necessita decisions importants. En essència, per tota la tramoia de darrere, la temporada turística està resultant ser l’antònim del laissez-faire. Si analitzam en grans trets el que està passant, veiem que, més que mai, ha quedat marcada de manera molt visible la línia de frontera entre les dues grans “maneres de sempre” d’entendre el negoci turístic (vessant allotjaments, que és la que marca el ritme de l’economia de la comunitat): competitivitat per producte i competitivitat per preu. Nucli gordià d’un debat ara irrenunciable. Les empreses que han prioritzat mantenir la qualitat del producte, i cuidar els seus clients de sempre, sense abaixar significativament preus, han assolit nivells raonables en ocupació (entorn del 50%, amb una forquilla del +/- 10, segons el mes) que els han permès operar amb beneficis, cosa que reforça la seva aposta, a pesar de totes les dificultats i oscil·lacions del mercat, i es poden convertir en referent, quantitatiu i qualitatiu.

Altres empreses han aconseguit tenir ocupacions més altes únicament gràcies a una baixada molt pronunciada del preu de venda, per damunt del que era mínimament raonable. I han sustentat aquests preus a la baixa en una sobreocupació de les habitacions i el manteniment de plantilles laborals incompletes i insuficients (sobreexplotació). L’efecte més visible han estat “comandos” estudiantils repartint càrrega vírica arreu de l’Estat, forces d’ordre públic dispersant turistes a Punta Balena i altres escenes inversemblants. La realitat: preus escombraria i turisme de rebuig, un binomi d’escàs benefici social. I un negoci que viu “bordejant el reglament” amb relació a l’ús que fan de les ajudes públiques. Un negoci ruïnós per a l’Estat que veu com es genera despesa pública i deute que serà incapaç d’eixugar per la via del retorn en imposts generats per l’activitat. En resum, és la temporada de la dessacralització del turisme.

Per altra banda, la distància en temps entre l’emergència actual i els objectius de transició climàtica i ambiental europeus i de diferents organismes internacionals s’escurça; el 2030 és a tocar. El darrer informe dels experts de l’ONU diu que encara que s’acceleri, possiblement no s’arribi a temps a aturar l’escalfament global, que és el mateix que dir que la possibilitat de reacció s’esvaeix. Si a la circumstància particular nostra hi sumam les condicions globals, no parlar de moment zero, no per fer tabula rasa, sinó per iniciar una transició cap a un nou model, és una irresponsabilitat. Això sí, faltarà mentalització prèvia, com per als grans partits.

Geògraf
stats