Despolarització i democràcia
Els climes electorals sempre s’escalfen més del que seria desitjable. Però unes eleccions són com una gran final esportiva que arriba després d’haver jugat tot un seguit de partits molt disputats: la passió és màxima, la rivalitat està a flor de pell i és fàcil perdre el control de les emocions. No crec que aquesta vegada sigui gaire diferent d’altres eleccions per molt que els analistes ens fem els escandalitzats, que és la manera retòrica de mostrar superioritat moral i de fer veure que ens ho sabem mirar fredament.
Alhora, l’experiència mostra que les esgarrinxades que es fan els partits en campanya solen cicatritzar aviat. Tan bon punt es tenen els resultats cal guarir unes ferides que vint-i-quatre hores abans semblaven incurables. Ara bé: ¿la polarització electoral deixa marques duradores entre l’electorat? La pregunta és pertinent si donem per fet que ja es partia d’una alta polarització –que no fragmentació– que, tanmateix, les investigacions mostren que no s’ha traslladat a altres àmbits, en tot cas condicionats per altres tensions.
La qüestió de la despolarització pel cas nord-americà en l’era post-Trump l’han tornat a plantejar els acadèmics de la Universitat de Stanford James Fishkin i Larry Diamond, professors de comunicació internacional i de ciència política i sociologia del Center for Deliberative Democracy. Amb el programa America in one room –una mena de Catalunya un sol poble–, i un mètode de treball, el deliberative polling, posen a debatre ciutadans de perfils ideològics i identitats diverses sobre qüestions que els solen dividir. Saben que, en un marc empàtic, les persones som capaces de moure’ns dels nostres biaixos si disposem d’una informació completa i si sortim dels nostres cercles endogàmics de confort.
A Catalunya l’actual polarització política està definida pel debat sobiranista. L’anomenat eix ideològic, el de dreta-esquerra, és un contínuum que admet graus diversos. I passava el mateix amb l'anomenat eix nacional, que fins a principis d’aquest segle també era vist com un espai gradual de vinculació entre Espanya i Catalunya. En canvi, el sobiranisme afegeix una tercera dimensió de naturalesa dual entre independentistes i unionistes, sense que ningú no hagi estat capaç de definir cap espai intermedi políticament creïble.
¿Podria la democràcia deliberativa de Fishkin i Diamond –provada també a Irlanda del Nord, i fins i tot al País Basc amb Lokarri– despolaritzar Catalunya per refer “un sol poble”? La meva opinió és aquesta. En primer lloc, hi ha un dret inalienable que com tots els drets fonamentals en cap cas es pot sotmetre a deliberació: el dret a l’autodeterminació. Dir que s’exerceix de manera “unilateral” o és una redundància –sí, esclar, hom s’autodetermina– o vol amagar que la unilateralitat és de qui n’impedeix l’exercici. On comença a ser útil la deliberació, en canvi, és a l’hora d’exercir aquest dret. Llavors, el debat sobre els perquè de fons o sobre els avantatges i els inconvenients és recomanable. Passa que a la deliberació ara com ara només hi ha concorregut una de les parts, mentre que els contraris a la independència més que arguments han corregut a demanar la protecció de la violència de l’Estat. I on sí que caldria un procés de deliberació democràtica és per despolaritzar allò que les dificultats per exercir el dret d’autodeterminació haguessin pogut dividir.
De la mateixa manera que d’aquí una setmana hi haurà un procés de deselectoralització per poder governar el país, després d’exercir el dret d’autodeterminació, i sigui quin sigui el resultat, serà bo recórrer a un procés deliberatiu per despolaritzar-nos i decidir plegats quin país voldrem. A l’estil del Procés Constituent liderat per Lluís Llach per imaginar un país independent. Ara com ara, però, cal deixar-ho clar: si hi ha polarització no és per manca de deliberació sinó perquè s'impedeix l’exercici d’un dret fonamental. Sí: caldrà despolaritzar democràticament tot allò que l’Estat hagi polaritzat autoritàriament.
Salvador Cardús és sociòleg
