Despoblar les ciutats

Aquests dies s’ha publicat al mitjà digital Crític una entrevista de Gustavo Duch –veterinari, escriptor i activista– més que recomanable, imprescindible. El titular destacat pel periodista és “Hem de despoblar les ciutats”. No són pocs els autors i activistes crítics que estan reclamant a crits visions polítiques i socials realment transformadores, honestes i sinceres respecte de la complexa realitat que ha construït el capitalisme. Unes visions que no es conformin amb el que ‘ara és possible’, que transgredeixin els actuals marcs normatius, fixant un altre ordre de prioritats i urgències que cal atendre, posant la vida i la garantia de la reproducció de la vida sobre la biosfera al centre.

Són molts els reptes que haurem d’afrontar els propers anys, i amb els instruments legals i normatius vigents no podem afrontar una realitat que s’ha desbocat. Una realitat que ens continuen amagant sota un relat d’optimisme tecnològic, sostenibilitat, cura i progrés per continuar comercialitzant amb la nostra esperança, però que només se sosté en les paraules buidades de contingut i coherència. Aquesta és una qüestió que des del GOB ja hem advertit en innombrables ocasions. Quan es declarà l’emergència climàtica, els col·lectius ecologistes ja exigíem que la declaració implicàs una moratòria de totes les planificacions sectorials – elaborades i aprovades en temps d’expansió i creixement capitalista– mentre, de manera urgent, es feien les planificacions sectorials, territorials, d’infraestructures i de gestió de recursos atenent ja tots els factors que han fet desembocar la societat actual en una crisi i urgència climàtica sense precedents.

L’emergència climàtica és una qüestió que no només implica mesures a curt termini, d’urgència, que també, sinó que requereix mesures de fons i encaminades a capgirar la tendència suïcida de les societats capitalistes actuals que ens arrossega al col·lapse global. No podem fer mesures puntuals i d’urgència pensant que es reprendrà una certa ‘normalitat’ com s’ha fet amb la crisi sanitària, sinó que cal tenir clar que a la ‘normalitat’ tal com la coneixíem fins ara ja no hi retornarem mai. Encara que des del moment de la declaració d’emergència s’hagués paralitzat l’economia planetària (com es va fer amb el confinament estricte de la pandèmia), aquesta aturada total no ens retornaria mai a la normalitat prèvia a la declaració d’emergència. Perquè ja s’ha iniciat el no retorn i les inèrcies pels efectes acumulatius de les concentracions de CO2 planetàries ja duran uns canvis als quals ens haurem d’adaptar i no empitjorar garantint la justícia social. Per això i en relació amb la crisi climàtica, calen mesures immediates per rompre les inèrcies polítiques i de gestió actual, i desbancar els falsos mites i solucions. Mesures amb una visió d’adaptació als canvis inercials que ja no tenen tornada enrere. Es tracta d’una nova realitat que no tindrà res de normal si per normal entenem el que hem conegut fins ara i que ens aboca a situacions no conegudes fins ara –com les inundacions a Bèlgica en ple juliol o els 50 graus a Canadà en dues onades de calor successives.

En aquesta nova realitat ens cal continuar creient en un futur desitjable i per fer-lo possible ens cal plantejar no un canvi de model econòmic, sinó pensar i albirar quina societat futura volem i com la feim més humana i resilient per, a partir d’aquí, repensar quina economia necessitam per a aquesta nova societat. Un canvi de manera de pensar que transgredeix el dogma capitalista que ha anat sotmetent cada vegada més la vida al creixement econòmic, instaurant l’acumulació de riquesa com a valor fonamental i ignorant els desequilibris i les desigualtats generats en una lògica que no entén de límits. Necessitam capgirar el paradigma des del qual pensam el futur. El punt de partida ha de ser quina economia requereix una societat per produir allò essencial per viure, al territori i des del propi territori i sense comprometre la possibilitat de garantir la vida en unes condicions saludables i dignes a les generacions futures.

Una de les qüestions més plantejades, alhora d’enfocar aquest futur desitjable, és el del retorn a la terra i això implica posar en valor el camp i les sinergies amb la terra, assumir que som part del cicle natural de la vida i reintegrar-nos-hi en comptes de continuar volent dominar-la. Això implica una relocalització i una reruralització de les nostres vides i, per tant, de les nostres economies. Comença a ser hora que sostenir la vida estigui per damunt de sostenir l’economia. Però alerta amb l’enfocament. Enfoquem-ho des de les societats que volem construir, i els nous valors que s’han de recuperar i reconsiderar, perquè si ho enfocam des de l’economia el que farem serà exportar els models i valors dels entorns urbans als entorns rurals, rururbanitzant-los i sotmetent-los, lluny de comprendre i adaptar les nostres vides als cicles vitals i als metabolismes possibles i desitjables. El que cal és dur els valors del mon rural – cooperació, resiliència, connexió amb els cicles de la vida– al món urbà i al pensar global per construir unes economies al servei de la vida.