Desnaturalitzar la pobresa

Fa uns dies es va presentar el darrer informe de la fundació Foessa, un estudi impulsat per Càritas i en el qual hem col·laborat des del grup ‘Desigualtats, gènere i polítiques públiques’ de la UIB. Es tracta de la primera radiografia completa d’allò que ha implicat en termes d’impacte social la crisi sobrevinguda amb la pandèmia. Les dades que s’aporten, entre altres que les situacions de precarietat hagin multiplicat, que prop d’un 4% de les famílies illenques no tengui cap mena d’ingrés, o que el fet de ser jove gairebé equivalgui a engreixar l’exèrcit de l’exclusió, no ens haurien de sorprendre, atesa la situació prepandèmica i la forta caiguda del PIB el 2020. Però sí que ens hauria de preocupar, si més no tant com si d’aquí a uns dies un meteorit hagués de col·lidir amb la Terra.

Més enllà de l’empitjorament de les condicions materials de vida per a bona part de la població, un dels impactes que a mi més em preocupen de les dues crisis econòmiques més recents i que s’han succeït, menystingut per les dades i informes, és el cultural. En poc més d’una dècada, en els anys que van de l’inici de la Gran Recessió del 2008 a la 'nova normalitat' de la pandèmia, hem vist com el 'mileurisme' passava de descriure una situació de precarietat a esdevenir gairebé un privilegi en l’àmbit laboral. O de com el fet de disposar d’un lloc de feina no t’eximeix de la possibilitat de viure en el llindar de l’exclusió, i per això parlam amb una naturalitat esfereïdora de treballadors i treballadores pobres, o de noves categories com la 'pobresa energètica'. També de com un dret constitucional com és el de l’habitatge ha esdevingut inviable per a cada vegada més gent que o bé no pot pagar un habitatge o bé té serioses dificultats per fer-ho. No, no és natural, encara que hàgim assumit la indignitat de viure en una societat on una de cada quatre persones és exclosa del circuit de confort que ens ven la publicitat.

La qüestió de l’habitatge és, en el conjunt d’Espanya i particularment a territoris com les Illes Balears, un dels elements més determinants no sols de la classe social, sinó de les condicions de possibilitat de poder gaudir d’una vida digna. No parlam de poca cosa, perquè els problemes per pagar l’habitatge després d’anys d’especulació es varen fer evidents amb els desnonaments que varen indignar el 15-M, ja fa una dècada, i que no han aturat ni en temps de pandèmia. L’Estat ha continuat assumint el deute de les entitats financeres -el darrer detall, la compra simbòlica de la SAREB- mentre els jutges no sols continuen dictant ordres de desnonament sense aturall, sinó que fins i tot s’atreveixen a bloquejar la llei que volia regular els preus del lloguer. Semblava que la pandèmia ens duia a una certa recuperació de polítiques keynesianes, d’un cert retorn al protagonisme dels poders públics en el maneig de l’economia, però no. El Fòrum Econòmic Mundial de Davos, aquest conclave dels poderosos, ha determinat que allò prioritari és “recuperar la confiança”, i els estats que ajudin i posin diners sobre la taula, però que no facin política.

Fins a quin punt es podrà tensar la corda d’un sistema insostenible, tant en termes socials com ambientals? Quanta desigualtat pot aguantar la democràcia?, es demanava en veu alta un bon amic, fa uns anys… Comença a ser hora de dir basta, si ens queden dos dits de sentit comú i comunitari, que diria l’enyorat Eduardo Galeano.

No és natural viure en una societat que dona l’esquena a bona part de les persones que la formen, començant pels joves, que tothom tenia clar que eren i són el futur. Les dades són esfereïdores. Com amb el canvi climàtic, la ciència està de part d’aquells qui no entenem altra manera de ser i d’estar que no impliqui grans transformacions socials i econòmiques. Però la qüestió és que som éssers sentipensants, com ens recordaria el sociòleg colombià Orlando Fals Borda. I que, per tant, no basta amb tenir la raó de part nostra, perquè les emocions també determinen les nostres accions, i de moment les fan servir els defensors de la reacció, subvencionats pel poder i amb mil altaveus que ens diuen que el problema no és que hi hagi milers de famílies amb problemes d’habitatge, sinó els ocupes. La por, quina emoció tan rendible per a alguns.

La pobresa no és natural, és un fet social amb causes i conseqüències. Amb gent que la pateix, gent que la provoca i fins i tot gent que se’n beneficia. Per això el relat de la justícia social s’ha de fonamentar en evidències, però també en el factor emocional. En recuperar i reaprendre la capacitat de commoure’ns pel patiment dels altres, d’identificar-nos amb aquells amb qui compartim la precària societat que molts neguen en nom de la llibertat egoista. No és tasca fàcil, però les pràctiques socials de tots els col·lectius que tenen cura dels altres en van plenes. Referents des dels quals desnaturalitzar la pobresa i altres misèries.

David Abril és professor de la UIB