Et desitjo, no et necessito
Cristina Mas entrevista Sean Lang, historiador de l’Imperi Britànic, a propòsit de la mort de la reina d’Anglaterra. Ell diu que la monarquia “haurà de continuar evolucionant” i que “haurà de compartir les mateixes preocupacions i interessos que el poble britànic”, perquè “si no canvia, hi haurà un moment que ja no la necessitaran i aleshores s'haurà d'acabar”.
No hi estic gens d’acord. Com pot evolucionar una monarquia? No tenint tants servidors, camarlencs i cortesans, per exemple. No vivint en palaus, amb cuiners, sommeliers, bugaders i xofers. No sent, de cara a la galeria, heterosexualíssims i religiosíssims i amb ganes de procrear. Vull dir que si la monarquia “evoluciona”, és a dir, es modernitza, llavors ja esdevé república. De fet, a mi em sap molt de greu que els reis no vagin tot el dia amb corona al cap i cavall a l’engonal. No dic que hagin de tenir, encara, dret de cuixa, perquè de facto el tenen. No he sentit una frase més rotundament monàrquica que la que pronuncia la vedet Bárbara Rey en una de les gravacions que se’ns han subministrat. “A quina hora te n’has d’anar, amor meu?”, li pregunta a l’emèrit. I l’emèrit (amb una veu que el Toni Albà veig que clava) diu que a dos quarts de sis. Ella, llavors, fa: “Perfecte, perquè la canalla ve a tres quarts”. Un quart d’hora de marge, perquè marxés l’emèrit i arribessin els nens a berenar.
Necessitar. És una paraula molt complicada. Necessitar la monarquia? Per a què? Per poder pensar que són desgraciats? Les desgràcies sempre es ploren millor en un sofà de disseny que t’ha pagat patrimoni nacional. Jo crec que l’ideal és desitjar, però no necessitar. “Et desitjo” és millor que “et necessito”. Sempre és millor desitjar una copa, una persona, un governant, que no necessitar-los.
