CORRENTIA
Opinió 10/11/2018

El descrèdit de la realitat

Guillem Frontera
2 min

Joan Fuster va fer un llibret que convindria rellegir, però el qual em ve al cap per la contundència del seu títol: ‘El descrèdit de la realitat’. Hi parlava d’art. El títol, pres com un planeta aïllat, cobra la força d’una profecia –o d’una advertència. És com si Fuster hagués previst l’Edat de la ‘Fake’ i ens hagués convidat a una doble lectura d’un dels seus millors títols.

Una petita part del món es pregunta què hem fet malament perquè la realitat se’ns hagi escapat de les mans; o per què, fins i tot quan l’hem sabuda atrapar, quan l’hem oberta en canal i l’hem exposada a la consideració de l’opinió pública, no hem estat capaços de fer-ho de manera eficient –el plural implica tantes persones que disposam d’un racó cibernètic o de paper per sembrar-hi alguna cosa de valor. Ens preguntam fins al darrer alè per què l’efecte de destriar una realitat determinada és tan minso, o fins i tot tan innocu, en competència amb les altres realitats, fabricades pels poders per satisfer les seves necessitats d’agegantar-se.

Vivim un temps que s’assembla massa l’epopeia de la torre de Babel segons la versió més ortodoxa. Per castigar l’ambició desfermada dels homes, Déu els va sotmetre a la diversitat lingüística i impedí, d’aquesta manera, que el projecte arribés a bon fi. (La metàfora s’ha emprat inadequadament per explicar l’ideal d’una Espanya gran i amb unitat de destí en l’universal: la diversitat lingüística impediria la culminació de l’ideal.)

No ens en sortim. Coneixem la necessitat de més i de millor periodisme per mirar de contenir l’allau de realitats generades ‘ex novo’, desvinculades de qualsevol eco de veritat i dissenyades per a uns objectius immediats, amb la seguretat que després ningú no n’haurà de retre comptes. Mentrestant, les dificultats per a fer un periodisme de bon calat i d’eficàcia passable creixen cada dia, perquè s’ha imposat la creença que la realitat pot acabar molestant el consumidor: aquesta realitat el posa davant d’un mirall stendhalià que li torna una imatge incòmoda de pair. Les realitats de laboratori són més simples, per tant més assumibles. I presenten una perspectiva en la qual sembla més viable i convenient participar.

És l’apoteosi del populisme, el paisatge polític que precedeix qualsevol forma de feixisme.

stats