OPINIÓ

La desconfiança del bàndol equivocat

Molts recordam i tenim present el lema que hem llegit en pintades al carrer, que hem sentit en cançons i que va ser molt present després de la crisi financeroimmobiliària més recent, que ens va abocar a les mesures d’austericidi i que també es sentia al carrer amb l’esclat del 15-M: “El miedo va a cambiar de bando”.

Pensar que qualque dia “la por canviarà de bàndol” és com un alè d’esperança per a les classes, col·lectius i persones oprimides de la mateixa manera i en el mateix sentit, diria, que ho és la ja tan famosa frase de Vicent Andrés Estellés “Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més i llavors ho podrem tot”.

Aquesta setmana, però, els esdeveniments m’han duit a una altra reflexió, similar i propera, tant en la forma com en el rerefons, però que s’emmarca en uns fets concrets que determinen les lluites socials contra el sistema capitalista. Sovint, des dels col·lectius socials, ens veim en la tessitura d’haver de jugar el paper que haurien de jugar les institucions. Sovint acabam exercint una feina d’investigació i denúncies per demostrar la perversió de les actuacions que suposadament s’impulsen i s’executen per al benefici col·lectiu. Sovint hem d’acabar esgrimint arguments de sentit comú davant les evidències que ens mostren la connivència de les institucions amb els interessos del capital del qual ens haurien de defensar.

Des de les institucions, en comptes de desconfiar de les intencions dels lobbies i interessos econòmics –que no fan més que intentar incrementar el seu marge de benefici a costa, massa sovint, d’aspectes clau de protecció del medi ambient i la salut pública–, desconfien dels col·lectius que posam en evidència aquests interessos perversos. En tenim damunt de la taula dos exemples icònics aquest estiu: el tema dels megacreuers i el seu impacte sobre la contaminació i la salut pública –a part dels problemes de massificació i expulsió veïnal als quals contribueixen amb la descàrrega de fins a 16.000 persones de cop en un sol dia al port de Palma– i el tema de l’abocament de les escòries procedents de la incineració a les obres de l’autopista de Llucmajor-Campos. En ambdós casos és la feina de les entitats socials la que posa en evidència les dades i obliga els polítics a reaccionar. Malauradament, però, la reacció és massa sovint d’alineació amb els interessos econòmics, desconfiança i desacreditació de les entitats i fins i tot de les persones que es desgasten darrere aquestes lluites col·lectives. I ho fan tot i ser conscients que exposam unes dades i uns interessos tan evidents com alarmants, que, ni que fos per principi de precaució i sabent prou que l’únic que ens mou és la defensa del bé comú, haurien de, com a mínim, agrair i després posar a disposició tots els mitjans i recursos per disposar d’informació pròpia, fer-la transparent sense maniobres i ser els primers a exigir totes les garanties.

No és, però, el cas en què ens trobam. Massa sovint també hem d’acabar sentint com ens posen en la balança de “les pressions polítiques que reben” –hi ha els promotors, els bancs i les empreses per una banda, i els ecologistes per l’altra”, quan nosaltres exercim pressió perquè des de les institucions s’assumeixi el paper de la defensa del bé comú, el territori i els recursos, que hauria de definir la política i les institucions davant un sistema pervers que té en aquests polítics i institucions, tristament, un dels seus més fervents aliats. És per això que em referesc a la necessitat que la desconfiança dels polítics i de les institucions canviï de bàndol, que entenguin i tenguin clar que nosaltres no hi guanyam res quan demanam que la posidònia es quedi a les platges i no es retiri, ni quan denunciam un projecte constructiu per a l’especulació de luxe, ni quan denunciam la colonització de la indústria turística dels nostres propis habitatges, ni quan feim denúncia de la contaminació i de l’excés dels megacreuers a Palma, ni quan denunciam l’ús indegut d’escòries en una autopista que ja no s’hauria d’haver construït mai. En tots aquests casos, nosaltres, la gent, hi perdem. Perdem qualitat, futur, recursos naturals i temps, i a vegades, fins i tot, i puntualment, l’esperança, quan ens sentim desemparats per unes institucions que ens acusen en comptes d’emparar-nos. No hi guanyam res. Si d’això en fossin conscients i ho assumissin els polítics dels partits a les diferents institucions, perduts en les lluites i estratègies internes i absorts per les dinàmiques que ens engoleixen i que no tenen intenció d’afrontar, algunes coses importants canviarien. Si ells decidissin canviar de bàndol, i desconfiar de les intencions no dels col·lectius, sinó dels interessos que mouen, per definició, la dinàmica del capitalisme neoliberal, coses importants podrien canviar. I per això, continuarem esperant almenys que des de les institucions, com alguns grups han intentat en els darrers anys de l’aparició de “la nova política”, es posin del bàndol de la gent.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF