“Has d’aprendre a callar”, em deia ma mare quan era petita. Probablement les lliçons més importants de la nostra vida ens les ensenyen abans dels deu anys. I probablement per això moltes se’ns obliden. El pitjor del descompte al transport aeri i marítim del 75% és l’esperpent que ha generat la seva posada en marxa.
Primer, perquè l’hem d’agrair íntegrament a un diputat de les Canàries al Congrés dels Diputats, malgrat que tothom se n’hagi posat la medalla una vegada aconseguit. Fou Pedro Quevedo, de Nueva Canaria, qui negocià l’esmena en una conjuntura tan propicia com complicada.
Després, perquè amb el canvi de Govern hi va haver una pèrdua de papers. I abans d’una crisi d’aquesta envergadura cal valorar les opcions que hi ha sobre la taula. El nou ministre de Foment, José Luis Ábalos, va preferir llançar-se a la piscina i anuncià que es retardaria fins a 2019. Calla. És que a casa seva no li han mostrat res? La fura de la presidenta probablement es va sentir al bell mig de la porta del Sol. Però, més enllà d’alguns governs autonòmics empipats, es començaren a sentir aquells típics “ja ho deia jo que era impossible”. I després aquell tan mallorquí… “tanmateix”, entre els anònims de la societat.
I el mal ja estava fet. Després del ministre, la portaveu del Govern: “que no, que ho avançarem”. I després de Pilar Costa, la presidenta: “que no, que serà a final de juliol”. Però el mal ja està fet.
Tenim un descompte per al transport del 75% i ben segur que tots l’aprofitarem, però la lectura social de tot aquest procés ha estat nefasta, gairebé del nivell: “el tenim a pesar dels nostres polítics”.
