Des de Rússia, “en procés d’assoliment”
Hi ha persones estabornides. Encara. Va per llarg. I moltes no se’n sortiran. Aquest és el problema. Que tenim, que tindrem. Aquestes persones caminen pel carrer sense rumb. Poden entrar en una botiga de pollastres a l’ast i demanar un bitllet d’avió a Pernambuco. I muntar el pollastre perquè el pollastre no vola. Que com és? Si té ales i a més diu la propaganda de la companyia d’aviació “Pollastres a l’ast” i això vol dir donar tombs de la Seca a la Meca i a les Valls de Gomorra. Aquestes persones estan estupefactes, estofades, desguitarrades perquè hi ha guerra. Ucraïna, Rússia. No hi havia d’haver guerra. Era impossible. Una guerra? A Europa? Al segle XXI? No, no.
No hi haurà guerra. Ni virus. Ni tampoc anirem curts de combustible, aigua, llum, tomates, oli... Tot lo necessari, vital, existencial serà únic, imprescindible, inassolible. Hi ha persones que es creuen el que no és. Tot sempre al revés. I continuaran així: rebotant el crani com un molla contra la paret que els diu que No, però ells insisteixen amb una embranzida d’autòmata animal que Sí. I fot-li, fot-li. La cosa es va fent grossa, com un capgròs. Hi ha evolució no darwiniana de criatures boterudes. Amb la closca colossal, inflada de no res creient que és tot. Una macrocefàlia analfabeta, ignorant, enllustrada de betum. És difícil dir en quin instant hem convertit els rucs en una indústria. Els illetrats en una xarxa social. Els encefalograma pla en un virus. Potser ens cal tornar a l’escola.
M’explicava Josep Vallverdú que quan la pedagoga Isabel Arqué, la seva dona, pensava en fer el que seria l’escola Alba (1969) buscava un lloc on es pogués ensenyar la pedagogia de la realitat. El va trobar als afores de Lleida, a la carretera de Corbins. Allà els nens podien veure i dialogar directament amb les plantes. Tocaven les cuques, movent-se sense parar. Allà s’ensenyava la llengua natural, real, el català, malgrat la ficció de la realitat que deia que tot era i havia de ser en castellà. Arqué era deixebla d’Alexandre Galí. Pedagog. Aquell home que ha passat desapercebut a la història del nostre país. Aquell home, aquells homes, que són els de darrere. Ho fan tot i no es veuen i ho fan veure tot, realment.
Amb Galí es veu, es fa real, l’organització pedagògica de l’escola catalana. Dels dies de la primera pedra de la Catalunya estat, i estat del benestar, des de 1714: la Mancomunitat. Mestre de mestres. Pedagog de la il·lusió. Central nuclear de l’escola catalana. La pública i concertada té la llavor aquí. Des dels dies dels experiments a l’escola Vallparadís de Terrassa (1910). La Montessori (1922). I la rampa de llançament Blanquerna (1924-1939). On van estudiar tots aquells joves com Arqué. Galí (els Galí! La nissaga!) ensenyen la pedagogia de la realitat. Aquelles escoles “de la cuca”. Vives, bategant, fresques, tutejant. Al pa, pa i al vi, vi. La realitat tal com és, no pas com voldríem que fos. La veritat. Fins al 1936-1939 de mentida. Com diu Galí: “He pogut salvar l’escola de la FAl, però no la podré salvar d’en Franco”. Això és salvar la pedagogia de la realitat. Blanquerna queda espoliada, transformada, substituïda, i passa a ser l’Instituto Menéndez y Pelayo franquista. I aquí estem.
El gatllebrisme: el gat per llebre. Aquella pedagogia “de la cuca”, de la vida, de la realitat, és moribunda. Tot són substitucions i eufemismes de trilerisme. No hi haurà guerres. No hi haurà... No hi ha cap guerra: és una invasió... No hi ha... La pedagogia del no res. Sortosament, creiem en la resurrecció. Els mestres catalans, potser invocant via ouija l’esperit de Galí, Arqué, tota una tradició, han frenat el que volia fer el departament d’Educació de posar la nota d’“en procés d’assoliment” als suspesos. Finalment es mantindrà el “no assoliment”. Fins aquí hem arribat: els volíem fer creure als suspesos que no suspenien. I al no, sí. I així tot. I així s’entén que n’hi hagi que creguin el que no és. Passem d’educar en la realitat a la irrealitat. Passem d’educar persones a fabricar monstres. De ciutadans a tirans. D’aprendre dels Galí reals a aprendre de Pikatxu34567 irreals. Sí, la fi del món era això, però els zombis no passaran i no ho assoliran.
