31/07/2021

Derrotistes del món, feu un pas al costat, sisplau

3 min

Que les coses van bé, la gent s’apunta a la festa. La il·lusió és encomanadissa. ¿Recordeu els Jocs de Barcelona 92? Tothom hi volia participar. Va ser una gran moguda col·lectiva que encara recordem. Esclar, no vol dir que tot es fes bé i que no hi hagués crítiques i veus de la consciència, com la de Vázquez Montalbán, per exemple. Però es va imposar l’optimisme, l’alegria, el compromís. La ciutat va canviar per a bé. La realitat barcelonina i catalana -inclosa la llengua pròpia- es van donar a conèixer al món. Va ser una oportunitat ben aprofitada.

Ara estem en un moment diferent. En l’ambient es nota el retorn del català rondinaire que en tot hi veu un problema, un perill, un engany, que ja no creu en res, que desconfia per sistema. Esclar, portem dues crisis seguides (la del 2008 i l’actual pandèmica) i arroseguem l’esgotament del procés sobiranista. Són tres sotragades de campionat que poden deixar estabornit a qualsevol. La societat catalana està cansada, desinflada i escèptica. S’entén. I no s’entén. Vull dir que si aquesta és l’actitud que ens ha de seguir guiant els pròxims anys, difícilment ens en sortirem, ni de la crisi econòmica ni del plet polític, ni de res. El derrotisme no porta enlloc. Fa uns dies l’escriptor Theodor Kallifatides em deia: “Soc optimista perquè no veig cap utilitat en ser pessimista”.

Barcelona acaba de guanyar la capitalitat mundial de l’arquitectura del 2026. Objectivament és una bona notícia. Podria haver perdut i llavors ens hauríem lamentat que ja no comptem, que la ciutat és de segona, que no té credibilitat, etc. Però tampoc ara ens hem estalviat les veus que ja posen aigua al vi i venen a dir que no servirà de res. D’acord, és una oportunitat que, naturalment, es pot aprofitar o desaprofitar, es pot fer bé o malament, s’hi pot participar o se’n pot passar. Dependrà dels arquitectes i urbanistes, de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat, dels gestors culturals, del sector empresarial privat, i de tots els possibles agents implicats que tiri endavant amb èxit o que sigui un desastre o un mer aparador buit de contingut. El 1996, quan Barcelona va acollir el mateix congrés, gairebé mor d’èxit: van venir les grans figures internacionals i l’organització no va preveure la resposta de milers d’estudiants d’arquitectura d’aquí i de fora que no es volien perdre les conferències. Els arquitectes estrella estaven de moda, eren mediàtics, una mica com ara els cuiners.

Aquells eren temps d’eufòria postolímpica, de creixement econòmic, d’auge liberal mundial. L’arquitectura espectacle estava en el seu punt àlgid. Trenta anys després, el canvi climàtic, el problema de l’habitatge i la gestió de l’espai públic són les grans qüestions a debatre. Hi ha molt a discutir, a mostrar, a fer i a pensar. Pensar d’entrada que serà una cita inútil, només propagandística o turística, és una actitud perdedora. Participar-hi amb actitud crítica, propositiva, és una actitud guanyadora. Els rondinaires, doncs, que s’abstinguin, i que deixin fer els qui creuen en la idea.

I això val per a tot. En política: els que no creuen en la taula de diàleg, que s’abstinguin, però que deixin intentar-ho als altres. En educació: els que no creuen en la transformació de l’escola, del batxillerat o de la universitat, que com a mínim no posin bastons a les rodes als que no paren de tenir iniciatives. En l’administració: els que donen per perduda la batalla per modernitzar-la i fer-la més àgil, que vagin fent d’esma, però que no boicotegin els canvis quan vinguin (i tant de bo que vinguin). En la lluita contra la pobresa i l’exclusió: els que han tirat la tovallola davant les desigualtats que deixin fer els que no paren de pencar malgrat les immenses dificultats.

En fi, derrotistes el món, feu un pas al costat, sisplau. I deixeu fer als optimistes que s’arremanguen.

stats