Demostrar la vergonya d’Europa
Diumenge al vespre TV3 emetia Samos, la vergonya d’Europa al 30 minuts. Un reportatge de la productora suïssa Temps Présent que posava en evidència les condicions infrahumanes en què viuen més de 3.500 persones amuntegades al camp de refugiats de l’illa grega de Samos, a dos quilòmetres de la costa turca.
Al reportatge hi ha una imatge gravada en dron només començar que serveix per explicar d’una manera senzilla el tràgic contrast entre l’Europa de les postals i la misèria que amaga. Ens mostraven la bonica i tranquil·la localitat de Vathy amb una platja paradisíaca, un paisatge digne d’un catàleg de viatges. A mesura que el dron agafa alçada ens va ensenyant com darrere del turó s’hi desplega la vergonya d’Europa, amb un dels camps de refugiats més grans.
Samos, la vergonya d’Europa no normalitza la situació i posa de manifest el contrast entre la situació d’indigència en aquell camp i les xifres dels fons europeus que ha rebut Grècia per gestionar-lo. Es pregunta on han anat a parar els diners, tot i que tampoc inclou cap veu que ho justifiqui.
Més enllà d’explicar un relat que malauradament ja hem hagut de veure moltes vegades en altres reportatges, Samos, la vergonya d’Europa revela el procés de gravació. En primer lloc posa de manifest els impediments per poder-hi desenvolupar la tasca periodística per l’acció dels controls policials. La zona coneguda com la Selva, el camp que creix més enllà dels seus límits oficials, també és territori vetat. Per tant, moltes de les imatges se’ns ofereixen a través d’enregistraments fets amb el mòbil del personal d’algunes ONG que hi treballen i de les mateixes persones que hi malviuen. Malgrat tot, Isabelle Ducret, la periodista que firma el reportatge, explica a l’audiència que per deontologia s’ha contrastat l’autenticitat dels vídeos per assegurar-se que no els manipulen, comprovant les metadades de les gravacions per garantir que realment pertanyen a aquell lloc.
El reportatge no deshumanitza els entrevistats i, en els casos en què és possible, els presenta subratllant la seva professió o condició abans d’arribar allà. I també especifica les causes que els han portat a arriscar-se a aquell periple. També manté una perspectiva de gènere demostrant el perill afegit que suposa per a les dones, especialment les que estan soles.
Aquesta obsessió del reportatge per demostrar que cadascuna de les imatges és certa i avalar amb rigor les històries dels seus testimonis transcendeix la feina ben feta. Periodísticament també transmet que, en temps de saturació de vídeos i en una societat insensibilitzada per l’excés de catàstrofes a les pantalles, cal retornar al periodisme dels detalls i del context, del contrast de dades davant de l’espectador, de subratllar com conviu la normalitat amb la misèria com a mètode per sacsejar l’audiència i recordar-li que tot allò és real i passa al costat de casa perquè despertem de l’anestèsia i la sensació de distància que suposen la viralitat, l’impacte i les xarxes socials.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
