Demografia, violència de gènere, alarmes
Són alarmants, efectivament, les previsions de creixement demogràfic a les Balears que ha donat a conèixer l’Institut Nacional d’Estadística (INE) aquesta mateixa setmana. Ho podem llegir a l’ARA Balears: “Les Balears superaran els 1,5 milions d’habitants d’aquí a quinze anys”, diu el titular de Miquel Crespí i Josep Genovard. És a dir, que l’any 2035 la població d’aquestes illes hauria crescut un 25%. Dijous, l‘INE va actualitzar aquestes previsions i ho va fer a l’alça: dos punts més de creixement en dos anys, és dir, un 27% l’any 2037, aproximadament 1.620.000 habitants. A un negat donau-li aigua, diu la dita.
A partir d’aquestes i altres dades, l’economista i exdirector general d’Habitatge, Edu Robsy, ha fet números i li surt que, en aquests propers quinze anys, seria necessari construir a les Balears fins a 120.000 habitatges nous per fer front a la demanda. El president del GOB, Amadeu Corbera, ha qualificat aquesta estimació de Robsy com a “totalment inassumible”, i es pregunta: “Com podem continuar creixent, si no tenim espai, volum, ni recursos naturals suficients?” La pregunta és retòrica, perquè la resposta la sabem: carregant-nos-ho tot. Podem continuar creixent només a condició d’arrasar l’espai no urbanitzat que encara queda en aquestes illes, que actualment és d’un 75% aproximadament. Podem continuar creixent només si ens deixam caure pel precipici de la construcció descontrolada, de la manhattanització, o taiwanització, de les Balears. Podem continuar creixent si decidim convertir les Balears, definitivament i sense retòrica, en un veritable infern d’asfalt i ciment, en què no quedi res sense construir, res sense urbanitzar. En què la serra de Tramuntana, per molt Patrimoni de la Humanitat que sigui, es converteixi en un accident geogràfic entre urbanitzacions veïnes. O en què el vell somni daurat del PP i amics es compleixi finalment i el Parc Natural del Trenc es transformi en un nou Magaluf o s’Arenal. Puc sentir-los, els arguments del PP i els seus aliats de Vox: “No es poden poser traves al lliure mercat, cal renovar la nostra oferta turística d’excel·lència per continuar a la punta de llança, cal atreure inversors, d’aquesta manera es creen llocs de feina, això és del que menjam”. Etc, etc. És un panorama indesitjable, però per desgràcia, no inimaginable.
És també alarmant, i terrible, un altre titular a l’ARA Balears, el d’Alba Tarragó: “Més víctimes i més greus: creixen un 11% els casos de violència masclista a les Illes”. 1.752 denúncies per violència contra les dones a les Balears en el segon trimestre de l’any en curs, d’abril a juny. Un onze per cent més d’aquests casos, efectivament, que situa les Balears com la segona comunitat d’Espanya amb més dones víctimes de violència masclista (27,6 per cada 10.000 dones), només per darrere de Múrcia (on, per cert, governen la dreta i l’extrema dreta). També tenim rècords o puntuacions destacades en altres categories ben tristes, com les de fracàs i abandonament escolar, precarietat laboral, o (en parlàvem al paràgraf anterior) preus disparats de l’habitatge i del cistell de la compra, per uns salaris en canvi més baixos.
En aquestes condicions, si la població creix de manera també incontrolada, al risc de destrucció del territori caldrà afegir-hi el de la destrucció de la societat mateixa. Si hem de créixer és necessari pensar fins on, amb quin calendari i en quines condicions de vida per a la ciutadania de les Balears. Si es creix al ritme i amb els plantejaments actuals, és fàcil veure el resultat també a curt i mitjà termini: uns pocs (quasi tots estrangers) s’hi ompliran les butxaques, i la resta viurem dins un desgavell.
Sebastià Alzamora és escriptor
