La democràcia com a principi
El president Wilson és el polític que més ha influït en la política occidental al segle XX. El 1919, a la Pau de Versalles, la seva idea de basar l’ordre mundial en el desarmament, la democràcia i el respecte als pobles va portar el món a prop d’un canvi històric: que les relacions internacionals s’estructuressin a partir del dret, la justícia i la democràcia. Es va frustrar. Els EUA no van voler entrar a formar part de la Societat de Nacions, creada pel mateix Wilson. La violació dels tractats internacionals, començant pel Japó i Alemanya, es va convertir en norma. Wilson pensava que la democràcia portava a la pau, i els règims autoritaris i autocràtics, al conflicte i la guerra. Era l’experiència de 1914 a 1918.
Wilson va ser considerat un idealista il·luminat. Però, iniciada una nova guerra mundial el 1939, aquesta crítica es va demostrar errònia. Amb els principis de la seva política internacional la guerra no hauria estat possible.
El 1945, quan es va crear l’ONU, vam estar de nou a prop d’un acord transformador de la política internacional. Eleanor Roosevelt volia que el president Truman basés la política exterior dels EUA en la Carta de les Nacions Unides. La Guerra Freda i la necessitat d’enfrontar l’URSS es van imposar. L’empirisme sobre l’idealisme. Per segona vegada vam malbaratar una gran oportunitat.
Quan el 1989 va caure el Mur de Berlín, la possibilitat de democratitzar el món socialista, ajudant les democràcies populars a transformar-se en democràcies reals, juntament amb el capitalisme, es van imposar de manera abrupta i dura. La llei del mercat sense pal·liatius. Es van imposar els principis que havien vençut a la Guerra Freda, la dura competitivitat. El sistema capitalista va expulsar molts ciutadans per la seva incapacitat d’adaptar-se al nou sistema amb la rapidesa imprescindible. Es va perdre una nova oportunitat.
La idea de no confrontació i respecte mutu ve del passat. La devastació després de les guerres napoleòniques va portar el tsar Alexandre I de Rússia a impulsar un tractat de pau universal al Congrés de Viena. De fet, la Pau de Westfàlia del 1648, després de la Guerra dels Trenta Anys, va ser el primer intent europeu sota el lideratge de França d’arribar al respecte i a la no-agressió entre estats.
Els wilsonians pensen que el progrés científic i tecnològic portarà més democràcia, i que més democràcia portarà menys enfrontament i més col·laboració. El temps ha demostrat la falsedat del primer paradigma. El segon és cert.
Europa ve de l’enfrontament entre nacions al continent, exportat al món a través del colonialisme. Les catàstrofes de 1914 i 1939, l’explotació dels pobles de quatre continents, l’espoli dels seus recursos naturals, els 70 milions de morts de l’última guerra civil europea (1939-1945), l’Holocaust... porten a la conclusió que hem de trobar la manera de conviure i respectar-nos.
És aquest principi el que crea la doctrina wilsoniana que per tres vegades és històricament i erròniament rebutjada. La mala consciència d’Europa és la que ens pot permetre superar la tendència de l’home a aniquilar-se.
La Xina parteix d’un passat d’agressions externes, però de pau interna. És històricament l’imperi del “centre” que viu i domina el seu entorn geogràfic. Ens porta a oblidar la doctrina wilsoniana, perquè, com en la Guerra Freda, hi ha urgències empíriques -la guerra comercial entre la Xina i els EUA- que estan per sobre de les raons estratègiques globals. La situació de conflicte és europea. Tampoc és compartida per l’Índia o Pèrsia. És per això que la doctrina wilsoniana no és fàcilment traslladable arreu i és menys comprensible fora d’Europa.
Després del dany causat pel president Trump a l’estabilitat de les relacions internacionals -especialment visible aquests dies-, és el moment de reprendre una idea que pot fer progressar el món i deslliurar-nos de conflictes i enfrontaments que retarden el progrés i ens empobreixen.
Als EUA hi ha hagut quatre grans corrents polítics: la doctrina de l’autoafirmació i l’empoderament econòmic de la nació impulsada per Hamilton, que va construir l’estat federal per sobre dels estats associats, i seguit pel president Monroe, que va afirmar “Amèrica per als americans”; la doctrina del populisme i de la desconfiança dels grans poders econòmics del president Jackson, que enllaça amb el president Trump; la doctrina de la contenció i la conservació defensada per Jefferson Davis, president dels estats del sud de la Unió fins a la derrota a la Guerra de Secessió de 1865, que incloïa el manteniment de l’esclavitud com a base de l’economia d’aquests estats, i els principis del president Wilson. Només aquests últims poden tornar-nos al lideratge dels EUA, la pau, la contenció i el respecte dels pobles. Són els que ens convenen a Europa malgrat el mal ús que en el passat n’hem fet. El Partit Republicà i els seguidors de Trump ho acabaran entenent.
Combinar aquests principis democràtics amb la gestió del conflicte amb la Xina pel lideratge mundial és el repte del president Biden. Cal fer-ho millor que a la Guerra Freda. És difícil, perquè suposa un equilibri menys explícit. Però no és menys necessari.
