Demagògia “inclusiva”

Havent clamat –bastant en el desert– des de fa més de 20 anys sobre la inoperància de la normalització i la immersió, llegeixo amb estupor l’article d’ahir a l’ARA del diputat Joan Mena. Se’m fa difícil acceptar que des dels comuns –una ideologia que sento propera– facin una lectura tan simplista i esbiaixada de la salut del català. Es veu que, de cop i volta, a Educació han descobert “la involució de l’ús del català a les escoles”. Benvinguts, val més tard que mai, però aquest tard –aquest tan tard– només pot irritar i indignar els que patim pel futur de la llengua i, sobretot, els docents que, sentint-se molt sols, han batallat per salvar alguna cosa que no fos un mer decorat de “la immersió” mentre la Generalitat mirava tossudament cap a una altra banda.

I ara arriba Mena i no només ho acull com una novetat sinó que en fa responsable el Procés i el que ell anomena “independentisme no inclusiu”. Sr. Mena, el Procés comença el 2012, i a inicis dels 2000 en alguns instituts ja només el professor de català tancat a classe parlava català als alumnes. Qui hi era ho sap i la Generalitat no ho sabia perquè no ho volia saber, perquè s’apuntava a la política que vostè propugna: “Sobretot, no polititzem la llengua!” I aquí polititzar-la vol dir, en llenguatge planer, defensar-la, amb tots els costos que comporta: fer perillar la convivència en comunitats educatives que molt abans del Procés ja tenien entre els docents i les famílies agents hostils a “la immersió”. Es veu que Mena no sap que les llengües –el francès, l’espanyol, l’italià, etc.– només es poden defensar des de la política, des dels governs i les institucions, i des d’un cert grau d’adhesió identitària que no tots els ciutadans d’un país sempre comparteixen. Preguntem-ho als letons. No voler polititzar el català, no fer-lo identitari, mentre l’Estat, amb les bateries carregades de política i d’identitat –d’exaltat nacionalisme–, fa guanyar posicions al castellà a Catalunya és no viure al món real. Si Mena es pensa que fent el català incolor, inodor i insípid –desarrelant-lo de la història i del territori– tots els que li són hostils es posaran a parlar-lo i el faran seu... que s’ho faci mirar.

“El nostre model d’immersió lingüística, però sobretot la no instrumentalització de la llengua per part dels partits polítics, havia aconseguit un delicat equilibri d’ús bilingüe del castellà i del català que és la base del nostre sistema”, diu Mena. De delicat ho era, certament. Ignorar l’abecé de la sociolingüística impedeix saber a Mena que aquest bilingüisme que invoca no és un estadi blindat i estable, on tothom viu en harmonia, sinó un procés en què sempre –sempre– una llengua avança mentre l’altra retrocedeix. ¿En quin país al llarg de la història això no ha passat? La base del nostre model, la clau per fer-lo “apolític”, era donar per bo el gradual retrocés del català. I pel que fa a la “no instrumentalització de la llengua per part dels partits polítics” –com ara el PP o el PSOE–, en quin somni ha existit? L’únic que pot aturar el retrocés del català, a les escoles i arreu, és una política lingüística només possible amb un nivell d’autogovern i de consens social que no tenim. I en part no el tenim perquè l’esquerra “inclusiva i no identitària” predica sobre aquest tema una lamentable demagògia.

Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor.