29/01/2021

Deixem descansar en Larra en pau (Sobre l’amor romàntic)

2 min

L’amor és cec. I els psicoterapeutes i sexòlegs, estisorada va estisorada ve, decantaran a Cupidell la bena dels ulls. Darrerament, amb relació al tema de l’amor, m’estic assabentant de moltes coses que ignorava. No és un tema qualsevol, potser és “El” tema. Llegia dia 9 de gener en el suplement Criatures un article sobre les relacions amoroses entre els adolescents. Feia incís en el que significava l’amor romàntic, el qual, per boca d’activistes d’una fundació anomenada Aroa, era equiparat a una forma de dominació patriarcal, retrògrada i, fins i tot, violenta. Per això l’Ajuntament de Cornellà realitza activitats sobre el mite de l’amor romàntic als primers cursos d’ESO. Sovint constat que, en el tema sentiments, s’imposa un discurs digne del pla general comptable d’una gestoria administrativa. És com si la gent que s’afanya a viure històries d’amor distintes i que creu que un clau decanta un altre clau volgués donar lliçons de llibertat. En els seus comentaris no hi manquen fal·làcies i paradoxes. “La dependència emocional és molt dolenta però jo estic pendent cada instant del mòbil i la silueta per viure l’amor com Tinder mana”,“Hem de distingir entre poliamor i poliamor ètic”, etc. El qualificatiu d’’ètic’... Aquí és on rau el botó de l’assumpte. Molts d’aquests que prediquen tant –i potser amb unes banyes que els impossibilitaria passar per portal major de la Seu– es neguen a entendre que l’amor romàntic també es pot construir a partir d’uns fonaments de lleialtat, responsabilitat, diàleg compromès o la convicció legítima de “qui barata es cap se grata”. 

Per què es criminalitza el romanticisme? Com es pot parlar amb tanta prepotència de l’amor pretenent racionalitzar les emocions? Ja sabem que Larra es pegà un tret al cap. Però tan injust és dir que la promiscuïtat és immoral com anatemitzar aquells qui no creuen que la quantitat de relacions o enamoraments sigui un indicador de la seva qualitat. Els meus padrins no anaren gairebé a escola i ja no dic, evidentment, escola d’emocions. I com s’estimaven... i cadascú tenia el seu espai. No patien cap trastorn d’inadaptació, i sabien que, després de menjar pa de noces, venien els anys on forjarien la veritable realització i autentificació del seu amor. Lluny de l’èxtasi i la frivolitat estaven empoderats! 

El que impera avui dia és una mena d’emocràcia hipersexualitzada com a conseqüència de la implantació estructural del neoliberalisme econòmic en totes i cadascuna de les esferes de la vida. Aleshores enamorar-se ha de ser com anar a comprar mobles a Ikea. 

Em sent un humil mestre d’escola que creu que en temes d’educació emocional s’ha de tenir esment a fer simplificacions. No fos cosa que, en lloc de protegir els infants i joves i pensant superar etapes tenebroses i repressores, estiguéssim desvestint un sant per vestir-ne un altre.

stats