EscriptorSi condemnau els aldarulls que aquests dies sacsegen els carrers de Barcelona també em condemnau a mi.
Sí: de vegades en renec, però som jove, i al meu cor també s’hi cova aquesta torrentada de dignitat i de ràbia que ha arribat per canviar-ho tot. El meu cos no té seixanta anys i viu d’una altra manera la libido, la ira, la indignació o l’eufòria. El meu cos no és prudent, i de vegades oblida la pròpia vulnerabilitat. Amb prou feines tenc ressaca, quan bec, i les poques arrugues que se’m dibuixen a la cara són de viure i de riure a pler. El meu cos no carrega seixanta anys, ni cinquanta, ni quaranta, de por a l’esquena. En canvi, a les meves espatlles hi duc vint-i-sis anys d’il·lusió i d’empenta que cap feixista ni cap esquerrà al pil-pil, com va dir Blai Bonet a ‘El poder i la verdor’ (1981), no em podrà arrabassar.
És per això que jo, aquests dies, he sortit a defensar els meus drets com tants i tants altres. M’he calçat les vambes, m’he posat el coll de llana que només m’havia posat per anar a esquiar i he sortit al carrer quan no s’hi veia una ombra. He corregut davant la policia sense botes ni esquís. M’he assegut damunt l’asfalt sense la certesa que me’n podria tornar a aixecar. He tallat carreteres i carrers amb les mans alçades, la cara descoberta, sempre en peu de pau.
El que he trobat a l’altra banda ha estat una policia rabiüda en plena acció colonial, una policia que apallissa i que deté periodistes, una policia que mutila, una policia que dispara a tort i a dret contra un Altre que no coneix. Som un dels molts que s’han hagut d’aguantar el plor davant els gasos lacrimògens del règim de terror de Pedro Sánchez. Som un dels molts que han temut els cops de porra i l’impacte de les bales de goma contra la cara i les cuixes, però més em temia que em ferissin els valors, la poca dignitat que encara em queda.
També he de confessar que som poruc. Una mica figaflor, de vegades, si voleu. I, per no gosar, no gos ni encendre un misto. Sí que he afegit llenya al munt, i m’hi he protegit, i he animat aquells més valents que jo a dreçar ben amunt les fogueres de l’autodefensa. Perquè quan l’Estat t’apallissa per sortir al carrer, de manera pacífica i amb el diàleg per bandera, com s’ha fet fins avui, com es fa avui encara, cremar un contenidor o unes bosses de fems no és un acte de violència sinó això: autodefensa. Ens ho ensenyaren les travestis coratjoses de Stonewall, al 1969, i els cops blaus que dibuixaren als marietes de la Rambla, l’any 1977, les mateixes bales de goma. Ens ho ensenya Angela Davis i la seva autodefensa de pantera negra i ens ho ensenyen tants i tants pioners de la desobediència civil gràcies als quals, encara que costi de creure, el món avui és un lloc una mica millor.
Quan passin els anys i els dies que vivim no siguin dies, sinó Història, sé molt bé de quin costat hauré estat. I sí, aleshores sí que ho diré ben orgullós, la boca plena, el pit obert: som culpable d’haver-me defensat.
