La defensa del Dnièper

La crisi del sistema financer del 2008, la covid-19 i, ara, l'agressió russa a Ucraïna, de conseqüències a escala internacional encara impredictibles, en sentit estricte, no són el mateix, però totes responen a una mateixa realitat en crisi. Ens diuen que alguna cosa fa olor de podrit al regne del mercat. Es podrà discutir que els fets tinguin relació els uns amb els altres, però el que no es pot negar és que la crisi financera va ser produïda per l’esclafit d’una bombolla especulativa, la pandèmia va trobar el camp abonat per l’afebliment dels sistemes de protecció social i la resposta a l'agressió a Ucraïna, des d’un primer moment, per algun motiu s’ha centrat en sancions als 'oligarques' russos. Dedueixin vostès mateixos el seu mínim comú denominador.

Sense la més mínima intenció fer d’aquestes circumstàncies un totum revolutum, els elements que s’hi troben, en el conjunt, s'assemblen molt als que l’escriptora quebequesa Naomi Klein anomena “trinitat política” del neoconservadurisme o neoliberalisme: l'eliminació del rol públic de l'Estat, l'absoluta llibertat de moviments de les empreses i una despesa social pràcticament nul·la. La seqüència i importància i la seva etiologia ens situa davant una espiral de degradació d’un període històric dominat per la doctrina del mercat lliure a ultrança, que ha condicionat el món i la globalització de l’economia durant les quatre darreres dècades, i sense cap contrapès des de l’ensorrament del bloc soviètic.

“La fi de la història” preconitzava Francis Fukuyama, on “tots els problemes realment crucials haurien estat resolts” amb la simple desaparició del comunisme i la caiguda del mur de Berlín. S’equivocava. Ben al contrari, s’obria una nova pàgina en què la desigualtat seria màxima i la inseguretat, permanent. La guerra d'Ucraïna n’és la darrera mostra. En aquest cas, l’escenari que condueix a la perpetració de l’agressió i a l’existència de l’agressor no és, únicament, el de les runes dels soviets, ni la suposada 'predisposició' genètica a la corrupció de tota societat en descomposició. Això només és part d’un attrezzo que afegeix crueltat i dramatisme a la situació, però que, per si sol, no és suficient per explicar l’existència d’un Putin, ni l’aparició dels 'oligarques', que el president Biden assenyala directament com a subjectes mereixedors de sanció. Hi ha més coses.

Continuaré fent servir de guia la senyora Klein i la seva La doctrina del Shock, en la qual afirma que “Rússia va ser obligada a triar entre un programa econòmic d'acord amb el model de l'Escola de Chicago i una autèntica revolució democràtica”. Elecció diabòlica. I descriu com “una camarilla de nous milmilloraris, molts dels quals acabarien formant part del grup universalment coneguts com “els oligarques”... Va formar equip amb els Chicago Boys de Ieltsin i es va dedicar a desposseir el país de tot el que tenia valor i a traslladar els ingents beneficis a l'estranger...”. Algú havia creat el seu propi alter ego, del qual ara està empegueït.

L’entrenador de basquet lituà Sarunas Jasikevicius, en una roda de premsa en què li preguntaren sobre la invasió d'Ucraïna, deia que "la gent que es pensa que viu molt lluny (del conflicte) s'equivoca. Això pot escalar molt ràpid i ja ho està fent". Fins ara, ningú estava disposat a imaginar una agressió d’aquestes característiques a Europa, a pesar que Putin ja havia envaït la península de Crimea (2014) i encoratjava la guerra al Donbass. Efectivament, ens toca de prop, no simplement per distància geogràfica, sinó, essencialment, per ser expressió d’una crisi que afecta el model econòmic predominant i que s’ha convertit en una crisi 'capil·lar' que arriba a la vida quotidiana de tots i cadascú.

No seria pas massa que aquesta experiència traumàtica, i la por que transmet, produís l’efecte col·lateral d’augmentar una mica l’empatia amb tots aquells pobles i països que són envaïts i bombardejats per potències estrangeres arreu del món. Tanmateix, la 'proximitat' ens allunya de la geopolítica, dels interessos econòmics o de l’escalada armamentista, molts de cops tot molt mal d’entendre, i ens apropa a la gent, al patiment, a la resistència, a la tragèdia de les víctimes... i a la solidaritat. Llenguatges més comuns, en els quals la majoria es mou amb més facilitat i que condueix a una cosa tan essencial i important, en els temps actuals, com és el valor de les actituds personals davant de la crua realitat global que tenalla la gent normal.

Em continua fascinant, i no m’embafa repetir-la, la idea lacandona que “som dones i homes, nins i avis comuns, és a dir, rebels, incorformes, incòmodes, somiadors”. El poder indiscutible de la senzillesa. No perquè no cregui que facin falta la política i els grans estadistes. Ben al contrari, només hi ha política d’altes mires i polítics de categoria si existeix una ciutadania disconforme, critica i somiadora. Aquest és el sentit de la frase. Però, posats en aquest punt, en època de canvi, propícia a les confusions, convé no errar el camí, que no és altre que l’exercici profund de la democràcia i la participació, és a dir, la via comunitària (de la societat civil), no la temptació del populisme autoritari.

Putin i el oligarques no existirien si a Rússia existissin institucions democràtiques fortes i consolidades i una ciutadania critica que pogués expressar-se lliurement. Existeix el convenciment, basat en l’opinió majoritària de la població russa expressada a traves de la demoscòpia, que aquells anys “si Ieltsin hagués sotmès els seus plans al debat democràtic en lloc de llançar-los com una ofensiva encoberta (ocupació, assetjament i dissolució del parlament)... no hauria tingut cap possibilitat de triomfar” (un cop més, Klein).

Però la història no ha de servir de consol, sinó per estar atents... i ser intransigents. Una proposta que segurament no resoldrà la guerra actual, però pot ajudar que altres guerres futures no existeixin i a no haver d'escollir mai entre economia i democràcia i benestar.

Celestí Alomar és geògraf