OPINIÓ

En defensa d’Arran

És públic i notori. Dotze al·lotes i al·lots vinculats a l’organització juvenil independentista i anticapitalista Arran han estat encausats aquesta setmana pel jutjat d’instrucció 2 de Palma. Se’ls acusa de desordres violents, de danys i d’amenaces. Se’ls ha citat a declarar els propers 9 i 15 de març. El seu delicte? Fer part, tot i que sembla que molts d’ells ni tan sols eren a Mallorca aquell dia, d’una acció directa no violenta de protesta contra la massificació turística de l’illa. Va ser el 22 de juliol horabaixa. Al moll de la Llotja de Palma. S’encengueren bengales i es llançà confeti davant un restaurant, mentre s’exhibia una pancarta. La policia espanyola a casa nostra, en un atestat més propi d’un cos policial predemocràtic explica, cito sempre fonts de mitjans illencs, que “l’organització Arran ha duit a terme accions contra partits polítics, organitzacions civils, institucions de les diferents administracions i empreses privades” i que “aquestes accions han consistit en pintades reivindicatives o amenaçants –sic–, danys a interessos públics i privats, desordres públics –sic–, atemptats contra agents de l’autoritat –sic–, contra el sentiment religiós, enaltiment del terrorisme –sic– o delictes contra la corona, fets pels quals han estat instruïdes diligències judicials, així com practicat detencions a molts dels seus membres”. M’estalvio continuar perquè el text és farragós i mal escrit. Diu, també, pel que sembla, que alguns d’ells “havien estat vistos” en un espai okupat. En fi.

Personalment, tot i compartir el cent per cent del que l’organització juvenil mallorquina defensava, l’acció, que vaig poder veure en un vídeo que ells mateixos editaren i que va circular per xarxes, per ventura l’hauria plantejada de manera diferent. Som del parer que és millor enfocar aquest tipus de protestes polítiques, mentre sigui possible, d’una manera que resulti més inclusiva i positiva. Tanmateix, no sóc ningú per dir a la gent d’Arran com ha de canalitzar el seu combat. Ho respecto. I hi simpatitzo, perquè l’esquerra independentista està en el meu corpus personal, i perquè tenen raó, en gran part, sobre allò que proclamen pel que fa a la situació insostenible a la qual hem arribat.

Terra Ferida ho explicava fa poc en un dels seus necessaris informes: la pressió humana sobre l’illa s’ha disparat un 45 % en 20 anys. El mes d’agost del 2017 va haver-hi 641.000 persones més que l’agost del 1997. I no són dades soltes. Hi ha qui ha parlat de turismofòbia. Un concepte que ha fet forat. En paral·lel, val a dir, a les protestes contra un model comú de desenvolupament especialment agressiu contra el medi ambient i les classes populars a les Balears i les Pitiüses, i en indrets com Barcelona, Venècia o Santorini, a Grècia. Jo no sóc turistòfob. M’atreveixo a dir que les al·lotes i els al·lots que feren part de la protesta del juliol, tampoc.

Per a mi, el turisme, controlat i responsable, és una via de desenvolupament que no es pot descartar. Que pot enriquir les societats i els pobles. Tots viatjam, tots ens movem per plaer. El 2015, recordo, per la meva feina, haver hagut d’ajudar a connectar els ajuntaments kurds del sud-oest de Turquia, governats per l’HDP, a petició seva, amb els tècnics de la Ruta del Císter de Catalunya, per intentar, llavors encara era factible, impulsar unes rutes de turisme cultural pels antiquíssims i bellíssims monestirs cristians assiris del Kurdistan. La qüestió és, segurament, que el moviment, el trànsit, impacti positivament en les persones dels indrets que es visiten. No en unes elits o uns privilegiats. No en empreses transnacionals que se’n foten de la qualitat de vida dels nadius del territori en qüestió. Que el turista, el visitant, el viatger, conegui i respecti la cultura, la llengua, la gastronomia, la idiosincràsia, el teixit civil, del lloc que descobreix. Malauradament, aquest no és el model de la balearització i del ‘turisme com a gallina dels ous d’or’ que hem viscut des dels anys 60. I així ens va. Per això, l’acció d’Arran no té sentit que sigui judicialitzada. Per això, cal posar fre i reconduir, decréixer fins on sigui possible i edificar alternatives.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF