OPINIÓ

En defensa de la Constitució

Observant a mesura que s’anaven succeint les noves, eren els dies que començàvem a preparar l’última Fira del Llibre, intentava atendre els esdeveniments però ens era impossible contemplar els fets amb un mínim de coneixement sobre tot allò que anava passant. Objectivament, l’únic que quedaria ben clar és el ridícul polític dels neofalangistes i de l’ombra d’Aznar. Déu n’hi do quina escaldada s’han guanyat en aquest sector retro i profranquista. Des que havíem començat a omplir la paradeta de llibres, s’havien accelerat les notícies i un amic que ens donava suport les anava resumint amb més coneixement i molta més informació. Entre cotxada de llibres i cotxada de capses i capses, la cosa s’anava posant guapa. Costa mirar enrere, però fou acabar la Fira del Born 2018 i la cosa ja tenia un altre caire ben diferent. Sr. Rajoy cap a casa. Sánchez demostrant forma física ben a prop del seu gos o el Sr. Torra convocant el rei per d’aquí a pocs dies. Sí, una senzilla reunió. Sobre què? Home, sobre Catalunya.

El més típic en aquest huracà mediàtic hauria estat no trobar sortides i arribar als atzucacs previstos, però justament, ara, i no abans, els astres s’han alineat de manera que allò que abans no tocava ara ja toca. Algú, fins i tot, s’havia ofès quan ens posaren, a la mateixa Fira del Llibre, un micro al davant tot interrogant l’opinió sobre Màxim Huerta i el perquè de no haver-hi els seus llibres a les taules. “És el nou ministre de Cultura”. Vam ser contundents en la resposta. Molt, però erràtics titllant de secundari un personatge principal en la visualització i representació d’allò que es vol anunciar quasi per megafonia: La minilegislatura és un enfilall de senyals (esperem que no siguin només de fum) i de demostracions de com podem arribar a ser de diferents de l’anterior caverna, tot i mantenir, encara, un nombrós i vergonyós llistat de polítics catalans a la presó. Repetides vegades, diferents mitjans de ràdio, televisió, a les xarxes o en paper van realitzant especials o inserint continguts, i actituds, que farien pensar que quelcom està canviant si no fos que la realitat ens emmiralla en la ignomínia més absoluta. Aquests constitucionalistes que al cap i a la fi són anticonstitucionalistes, i molts d’ells preconstitucionals, haurien de poder ser sancionats d’alguna manera per alterar l’ordre públic, la pau social i la convivència al carrer. Mentre la Constitució no s’apliqui, no es dugui a terme i es faci complir, sobretot als seus presumptes defensors, només anam assistint a una pantomima política més.

Ja és ben hora que la justícia actuï sobre aquells que fan servir la Constitució per trair-la, les infàmies no haurien de trobar suport per aquells que pregonen a tota hora que vetllen per defensar-la.

Vam acabar la fira, malgrat l’any polític que hem viscut tots plegats, sense que ningú des del periodisme demanàs si algú tenia aquest llibret que tants cops es manipula i vulnera, però sí demanant hores després del nomenament on eren els llibres d’un tal Huerta. És la mediocritat el nostre medi natural? Són tot canvis davant esdeveniments precipitats que deixen albirar un poc d’esperança? Hi ha fires que semblen rifes. Aquesta n’ha estat una més i per molts motius. Comença a ser hora que els polítics facin política o marxin a casa.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF