13/12/2021

Desconstruir una fòbia

3 min
El líder de Ciutadans a Catalunya, Carlos Carrizosa, al Parlament en una imatge d'arxiu.

Què nodreix aquesta fòbia tenaç i rancuniosa? Si la salut pletòrica del castellà a Catalunya és una evidència per a qualsevol observador decent (per a qui examini les audiències televisives, per a qui mesuri les vendes de llibres, per a qui freqüenti el cinema o les plataformes, per a qui vegi en quina llengua es redacten les sentències judicials, per a qui pari l’orella als transports públics, als mercats, als passadissos universitaris...), ¿com pot ser que encara hi hagi qui denuncia una vegada i una altra la “persecució del castellà” al nostre país? Després de quatre dècades en què la immersió lingüística ha mostrat els seus límits i les seves febleses, ¿per què encara hi ha individus o col·lectius que la combaten com si fos una forma de tortura, una violació dels drets humans, com si pretengués extirpar de les consciències infantils la llengua materna castellana? ¿Quants infants, adolescents i joves hi ha que, a causa de la teòrica –molt teòrica– immersió escolar, han canviat de llengua habitual, i ara parlen als pares o avis en la de Verdaguer, en lloc de fer-ho en la de Cervantes?

Naturalment, les causes del fenomen, que té arrels pluricentenàries, són diverses i complexes, i no pretenc analitzar-les exhaustivament. Començant per la més superficial, però, hi ha els esforços desesperats de Ciutadans per fer de la qüestió de la llengua i de l’episodi concret de Canet de Mar el trampolí d’una revifalla electoral que salvi els taronges de l’extinció. Després d’haver abusat fins al ridícul del concepte de delicte d’odi, ara els de Carrizosa i Arrimadas comencen a fer el mateix amb el concepte d’assetjament. Perquè si la difusió de dos tuits contra una família –sobre la qual només se sap la filiació del pare a Ciutadans– constitueix assetjament, persecució i apartheid, aleshores tots els que tenim la més mínima projecció pública i, a causa d'això, mereixem piulades hostils o comentaris insultants devem estar assetjats, i no hi ha en tot Europa prou policies per protegir-nos.

Potser les Inés, els Carlos i els Nachos encara recorden quan es vantaven de liberals i centristes. Ara, qui els arrabassa els votants més motivats és la ultradreta de Vox, i davant d’aquesta no valen mitges tintes. Per això l’altre dia a Brussel·les, acompanyats de José Ramón Bauzá (l’expresident balear pel PP, el farmacèutic de la polsereta rojigualda), van demanar a la Comissió Europea “acabar amb la immersió”. Quan se sincerin del tot, i Ignacio Garriga colli una mica més, exigiran “acabar amb el català”.

Però aquest discurs tant radical com mentider no es mou en el buit, sinó dins d’un brou de cultiu mediàtic propici al 100%. No recopiaré aquí l’article delirant i abjecte d’un individu anomenat José F. Peláez que l’Àlex Gutiérrez recollia al Pareu màquines de dissabte; un text aparegut a l’Abc però que era digne del Völkischer Beobachter de Goebbels. El mateix dia, un digital madrileny més discret titulava: "Garzón se mete en la polémica del castellano en los colegios catalanes". ¿Què passa, que el ministre de Consum no té dret a opinar sobre un tema en el qual ha ficat cullerada tothom? No, el problema és que, segons Alberto Garzón, l’espanyol no corre perill enlloc de la Pell de Brau i, “de hecho, goza de enormes privilegios frente a otro tipo de lenguas”. Per això, perquè contradiu el dogma, el seu comentari “se mete”, està fora de lloc. Aquest és el frame...

I esclar, si una immensa majoria de periodistes i opinadors espanyols conreen aquest discurs del supremacisme castellà i del menyspreu lingüicida contra el català no és tan sols per estar en sintonia amb la major part de jutges i magistrats. És sobretot perquè el públic els el compra. Perquè la idea que, dins d’un estat fort i destinat a durar, només pot haver-hi una llengua seriosa constitueix un atavisme al país amb capital a Madrid. Podem remuntar-nos a Nebrija, a Felip V, al comte de Romanones, al general Primo de Rivera o a Franco amb els seus esbirros i col·laboradors. Tots van creure que l’existència de la llengua catalana era un problema que només es podia resoldre per residualització i mort, i cadascun ho va intentar amb els mitjans disponibles en el seu temps i des de la seva posició respectiva.

I bé, si això era així abans que existís el catalanisme, i també quan el catalanisme era prudentment autonomista, ¿què no ha de passar ara? Ningú en els rengles del nacionalisme espanyol no ho reconeixerà en veu alta, però molts estan convençuts que arraconar el català, disminuir-ne el coneixement i l’ús, marginalitzar-lo, és el mètode més eficaç a mitjà termini per acabar amb l’independentisme. Recordem que, segons les enquestes, el nivell de coincidència entre catalanoparlants i independentistes voreja el 80% i que, a diferència del cas irlandès, aquí no és imaginable una independència en castellà. Es tracta, doncs, d’aplicar el seu vell aforisme: Muerto el perro, se acabó la rabia.

stats