04/12/2021

Decadència

2 min

El 26 de juny del 1979, Raymond Aron i Jean-Paul Sartre, deixant enrere trenta anys d’enemistat, es van presentar junts al Palau de l’Elisi per demanar al president Giscard d’Estaing que intervingués per salvar els boatpeople, els vietnamites que, després de la retirada de l’exèrcit americà, arriscaven la vida per fugir del nou règim comunista. Els acompanyava André Glucksmann, que al seu llibre Une rage d’enfant explica que Giscard els va provocar la més absoluta perplexitat quan els va preguntar: “De què fugen?” A l’escalinata del Palau, Raymond Aron li va dir a Glucksmann: “Han oblidat que la història és tràgica”. I, ja al cotxe, Sartre va expressar la mateixa sensació, “encara que en termes més vius, més terrenals i més feridors”. ¿Giscard ho havia oblidat? O no volia saber-ho?

Aquesta mateixa pregunta me la faig aquests dies davant de les imatges dels kurds a la frontera entre Bielorússia i Polònia, dels cadàvers de l’enèsima embarcació que naufraga al Mediterrani, de les persones atrapades a Calais intentant passar a la Gran Bretanya o de l’incendi de la plaça Tetuan de Barcelona, on van morir una parella i els seus fills, atrapats com tants entre la lluita per la supervivència i la impossibilitat legal de tenir papers i feina i dret a una vivenda digna. I ningú fa res més que posar barreres. ¿Han oblidat d’on venen i per què venen? Una estratègia negacionista penetra la societat sencera fins a assumir com a normal l’inacceptable.

Angela Merkel s’està acomiadant de setze anys de mandat. Un dels moments culminants de la seva carrera va ser el gener del 2015. En un emocionant discurs va demanar als alemanys acollir els immigrants que fugien de la guerra de Síria. I ho va fer evocant, ni més ni menys, la unificació d’Alemanya. Un gest que va reforçar l’aura de la cancellera. Tanmateix, va decaure ràpid. Si bé entre el 2015 i el 2019 Alemanya va integrar 1,7 milions d’immigrants, el 2016 Merkel defensava l’acord amb Turquia que va barrar el pas a milers d’immigrants. I des de llavors ha donat suport a les implacables polítiques de contenció de la UE. Merkel se’n va i, malgrat el seu moment de grandesa, seguim igual que estàvem: amb milers de persones trucant a la porta cada dia desesperadament. I amb les institucions europees, com Giscard en el seu moment, negant la tragèdia. I la ciutadania passant de puntetes sobre el drama: la decadència d’Europa.